Passa al contingut principal

1a etapa de la Everest Trail Race 2011

Ja s'ha completat la tercera etapa d'aquesta exigent cursa que es desenvolupa per el Himalaya, de moment els organitzadors de la cursa han penjat la crònica de la primera etapa, us la deixo aquí copiada per a que pugueu seguir una mica aquesta cursa. Si voleu podeu entrar a www.everesttrailrace.com i podreu veure tot el que vagin penjant.




15 de noviembre. Etapa 1. Jiri – Bhandar. 20,8 km. Desnivel: 1975 m. positivo; 1820 m. negativo.

Bhandar, 15 de novembre de 2011.- La EVEREST TRAIL RACE (ETR), la primera competición organizada íntegramente en Nepal por una empresa catalana, ADEAVENTURA.COM,  ha dado su pistoletazo de salida con la etapa inicial entre los núcleos de Jiri y Bhandar, con una distancia de 20,8 km.
Los 23 participantes en la línea de salida han tenido que salvar el paso Deorali de 2705 m. que no ha presentado una gran dificultad, si bien la climatología adversa ha supuesto un inconveniente durante el desarrollo de toda la etapa especialmente a la llegada, momento en que ha descargado una tormenta considerable.

Antes de llegar el primer check point ya se había creado un grupo de cabecera formado por Jordi Aubeso (SAN MIGUEL 0,0 -TRANGO),  Vicente Juan García (WILD WOLF), David Ruíz (WILD WOLF) y Luis Alonso (GRUPO ANTONIO MARCOS CONSTR.),  que pugnarían por conseguir la victoria en la primera línea de meta.

Una vez pasado el primer control en el pueblo de Shivalaya, el corredor de WILD WOLF, Vicente Juan García, ha aumentado el ritmo tirando del grupo. Lo han seguido, su compañero de WILD WOLF, David Ruíz, y el burgalés Jordi Aubeso, de SAN MIGUEL 0,0 – TRANGO, continuando los tres a un ritmo alto.
Jordi  Aubeso (SAN MIGUEL 0,0 – TRANGO) ha sabido jugar muy bien sus cartas y cruzar la meta en primera posición, seguido de los dos corredores de WILD WOLF, Vicente Juan García y David Ruíz.

Por lo que respecta a la categoría femenina, Mónica Aguilera (SALOMON-SANTIVERI OUTDOOR TEAM) ha salido decidida a abrir espacio a un ritmo de 6,03 km./h., cruzando la línea de llegada en la 9ª posición general y la 1ª posición de la categoría femenina.  La siguen como 2ª clasificada la manresana Marta Prat (COSES DE MUNTANYA) y como 3ª clasificada, Yolanda Asensio (COSES DE MUNTANYA).

Jordi Aubeso (SAN MIGUEL 0,0 – TRANGO) y Mónica Aguilera (SALOMON-SANTIVERI OUTDOOR TEAM) han conseguido cruzar la meta de la primera etapa de la ETR en los primeros lugares de sus respectivas categorías, demostrando así que son serios candidatos a conseguir las posiciones  de privilegio de esta primera edición de la ETR.

A estas horas los corredores descansan para recuperar las fuerzas necesarias para enfrontarse al reto que supone la etapa de mañana entre Bhandar y Taktur, con una distancia de 26,7 km. y un desnivel acumulado de 5.882 m., una de las etapas más duras de esta primera edición de la ETR.

Font: Everest Trail Race

Podeu consultar les classificacions a: http://everesttrailrace.com/classificacio/?lang=ca

Notícies relacionades:
http://www.elcorreodeburgos.com/noticias/2011-11-17/aubeso-pierde-el-liderato-en-la-everest-trail-race
http://www.eladelantado.com/noticia/deportes/136759/con_las_pilas_cargadas
http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2011/11/16/masdeporte/1321462878.html?a=cec476d00dd7395c91bb639c3f8e6883&t=1321484960&numero

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca