Passa al contingut principal

2012 l'any de l'Ultra distància

Ja es definitiu, després de molt pensar-ho, més aviat per les pors que em suscita aquest tipus de proves, ja tinc decidit quin serà el meu següent objectiu, aconseguir finalitzar una ultra distància de muntanya. Amb tot aquest temps he pogut analitzar-me a fons i comprovar que les distàncies llargues em son relativament còmodes, és on em sento millor tot i que encara tinc moltíssim que millorar. Els primers objectius son millorar les marques de les dos llargues distàncies dels 7 Cims i de la Reus Prades Reus, penso que encara puc donar molt més i ho exprimiré al màxim, de pas em serviran per anar testejant i entrenant de cara a la ultra distància.
Quina cursa he escollit per a l’estrena? Doncs encara no ho sé, he començat a mirar quines curses em fan especial il·lusió i posar-ne una al capdamunt per motivar-me en els durs entrenaments que hauré de realitzar, moltes coses per endavant i molt que reflexionar encara.

Perquè li tinc temor a la ultra distància? Doncs suposo que la mateixa que molts, soc capaç d’aguantar tant? Podré acabar-la? Tindré prou temps per entrenar per aquest objectiu? Són moltes preguntes i que quan més les penses més et tires enrere, però tinc molt clar que res és impossible i no em vull penedir de per lo menys no haver-ho intentat.


A part de preparar-me per la ultra, tinc altres coses pendents per fer, s’acosta l’etapa hivernal i les muntanyes es cobriran de neu, serà el moment de posar-se la indumentària alpinística i atacar el Besiberri, que tenim pendent de l’any passat, a més, haurem de començar una bona preparació progressant per corredors de neu i gel i altres cims que encara tenim per decidir

Moltes activitats per fer, però sobretot el gran repte..... la gran obsessió.....el gran objectiu és el 2014.  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca