Passa al contingut principal

Cursa Cavalls del Vent 2011


Miquel Heras guanya per segon any consecutiu i signa un nou rècord de la prova que deixa per sota de les 9 hores.

En categoria femenina Núria Piques també fa rècord per davant de Nerea Martínez i Emma Roca

Un temps excel·lent va acompanyar els 780 corredors al llarg de tot el recorregut.

 
Dissabte 1 d'octubre a les 10 de matí, amb una meteorologia excel·lent i ideal per córrer, 780 corredors prenien la sortida a Bagà amb la intenció de completar els 84,5 quilòmetres del recorregut i superar els 6.100 metres de desnivell positiu acumulat en menys de 24 hores. Unes xifres que impressionen i que fan posar la pell de gallina. En aquestes proves, només el sol fet d'acabar és una victòria per a tothom qui hi participa.

La cursa s'ha disputat en un entorn privilegiat, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, passant per vuit refugis de la zona: Rebost (1640m), Niu de l'Àliga (2520m), Serrat de les Esposes (1511m), Pleta dels Cortals (1611m), Prat d'Aguiló (2010m), Lluis Estasen (1668m), Gresolet (1275m) i Sant Jordi (1565m).

Des de bon principi tres corredors: Miguel Heras, Tòfol Castañer i Kilian Jornet anaven destacats i al refugi del Niu de l'Àliga portaven uns 5 minuts d'avantatge al quart corredor, l'Iker Carrera. Però la cursa acabava de començar i res no estava decidit. Dos representats de Corremonts van estar en aquest punt per veure passar tots els participants. Era evident l'esforç que aquesta primera pujada havia implicat a tots els corredors. En aquest punt es registren ja dotze abandonaments. L'escossès Andy Symonds, un dels grans noms de la cursa, arribava a Niu de l'Àliga a uns 10 minuts dels líders. En el refugi del Serrat l'avantatge dels grup líder s'amplia a uns 10 minuts, amb en Tòfol una mica despenjat del Miguel i el Kilian. En noies, l'Emma Roca lidera la cursa, seguida de la Núria Piques. Entre els refugis del Serrat i els Cortals Kilian Jornet abandona per cansament i deixa les coses més fàcils a la resta dels candidats al podi. Miguel Heras completa la distància de la marató amb 4 hores i 49 minuts, amb un clar domini sobre la resta dels participants, i segueix obrint forat amb els seus immediats perseguidors. Iker Carrera i Andy Symonds també es retiren. En el refugi del Gresolet l'avantatge de Miguel sobre Tòfol és ja de 21 minuts. Darrera seu, a 7 minuts, passa Aitor Leal.

Sobre de les 19.00 h de dissabte arriba Miguel Heras a la línia de meta amb 8 hores i 57 minuts, i estableix un nou rècord de la prova, deixant-lo per sota de les 9 hores. En segona posició, i a uns 30 minuts d'Heras, va arribar Tòfol Castañer, que per primera vegada completava una cursa de més de 80 quilòmetres. La tercera posició amb 9 hores i 56 minuts va ser per Aitor Leal, gran sorpresa d'aquesta edició.

En noies, la victòria va ser per Núria Piques amb 11 hores i 37 minuts, seguida per Nerea Martínez, amb 12 hores i 8 minuts, i Emma Roca, amb 12 hores i 34 minnuts. La Núria va fer una cursa de menys a més i va establir un nou rècord de la prova, que rebaixava l'anterior en uns 20 minuts. Al refugi del Niu de l'Àliga anava en segona posició, a certa distància de l'Emma Roca. Va ser capaç de retallar temps i al refugi de Sant Jordi liderava la prova amb un clar avantatge sobre les seves immediates perseguidores: l'Emma Roca i la Nerea Martínez, que es portaven menys d'un minut. A partir d'aquí d'aquest punt la Nerea es va escapar de l'Emma, per treure-li al final gairebé mitja hora.

A Bagà hem pogut parlar amb Miguel Heras, que ens ha comentat que malgrat les molèsties que arrossegava s'ha sentit fort i ha pogut guanyar. Segons paraules del Miguel:

“Salí muy fuerte para tener ventaja por si la rodilla me fallaba. Tenía muchas ganas de volver a ganar aquí”, afirmava Heras, que volia treure's l'espina de l'abandonament a la TNF Ultra Trail del Mont Blanc. “Esta victoria la dedico a todas las personas que tanto me apoyaron tras mi abandono en el Mont Blanc. La rodilla me ha seguido haciendo daño pero he podido aguantar bien. No es lo mismo correr 80 kilómetros que 160”. És per això, pel temor de les molèsties al genoll, que Heras havia programat un pla molt agressiu des de l'inici: “Quería salir muy fuerte. Tenía buenas sensaciones y sabía que en algún momento u otro la rodilla me fallaría, así que pensé en darlo todo al principio para tener ventaja por si la rodilla me fallaba al final. Estoy muy feliz porque he podido mantener un ritmo muy alto durante toda la carrera”, ha explicat Heras després de sumar la seva enèssima victòria aquesta temporada amb la Transvulcania, la Ronda dels Cims d'Andorra de 170 quilòmetres i 12.000 de desnivell positiu acumulat, l'Alto Sil, la Tenerife Blue Trail, la Maratón Alpino Madrileño i el tercer lloc a Zegama.

A l'arribada Tòfol Castañer va comentar que no s'esperava fer tan bon paper. Amb el seu entrenador havien parlat de completar uns 42 quilòmetres, però en veure's segon va pensar que no podia abandonar, i va decidir anar a totes. També va comentar que estava molt content perquè havia tingut molt bones sensacions al llarg de tota la cursa, i més després d'haver perdut bona part de la temporada per culpa d'una lesió.

També a l'arribada l'Iker Carrera ens comentava que venia encara una mica tocat de l'Ultra Trail del Mont-Blanc, amb molèsties al turmell. Des de bon principi ha notat que li no anava massa bé. A més, el ritme imposat per Miquel Heras era molt fort i difícil de seguir.

Durant tot el recorregut hi ha hagut molta gent que animava els corredors. A la línia d'arribada la quantitat de públic present era enorme, fet que feia evident el bon moment que passen les curses de muntanya a casa nostra. Aquest cap de setmana Bagà era una festa.

Font de la notícia: Corremonts

Us deixo un enllaç a un vídeo d'aquesta edició, els pèls de punta!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca