Passa al contingut principal

Trenkakames 2011, finalment he de dir no


Ja fa dos anys seguits que em perdo la possibilitat de fer la Trenkakames del Baix Penedès, el primer any perquè no estava prou preparat per afrontar-la i el segon per qüestions estrictament laborals, és el que té treballar caps de setmana i ja haver demanat festa per altres motius. Em vaig dir l’any passat que aquest 2011 no fallaria a la cita però novament torno a fallar. Aquesta vegada és per un motiu molt més engrescador, la meva dona i jo estem esperant el nostre segon fill, en aquest cas una filla, la Isona. El fet és, que compleix el 12 d’octubre però la cosa sembla que es pot avançar, estem en aquelles últimes setmanes on tens que tenir-ho tot a punt perquè pot ser en qualsevol moment.
En un principi vaig pensar en la possibilitat de participar-hi, tenint algú preparat en tot moment per si de cas es posava de part, la veritat és que em podien més les ganes que el sentit comú, no es viable i molt menys mentalment, penso que no podria estar concentrat en el que tindria de fer, el meu cap estaria més pendent de la por que es posés la maquina de parir en dansa just en aquell moment. Per tot això he decidit que no faré la Trenkakames fins el 2012, a més, tenia pendent fer Cavalls del Vent Sub36 però també vaig abandonar la idea per el mateix motiu.
M’espera una cursa encara més dura i bonica que qualsevol altra, tinc que cuidar dels meus i seguir entrenant perquè el 2012 hi ha uns quants reptes per endavant i tinc que arribar amb la millor forma possible.
Companys, ens veiem a la Trenkakames, però jo estaré d’espectador i fent algunes fotografies per al bloc, ànims!!!

Us deixo informació extreta de la pàgina del GMLV i enllaços per si us interessa:
Un cop passat l’estiu és moment de pensar en una de les cites esportives i socials més esperades de la nostra comarca: LA TRENKAKAMES.
Aquesta desena edició vindrà amb il·lusions renovades per part de l’equip organitzador. Hi trobareu petites variacions en el recorregut amb l’objectiu d’eliminar el màxim d’asfalt a la ruta, i també una acurada disposició dels avituallaments que contribuiran a suavitzar l’esforç dels participants.
Per a tot aquell que encara no coneix la “denominació d’origen TRENKAKAMES” us recordarem que es tracta d’una Marxa d’Alta Resistència de 24 hores puntuable per a la Copa Catalana d’aquesta modalitat. Aquesta ruta travessa la comarca del Baix Penedès per camins i senders, molts dels quals fa centenars d’anys que conserven el seu traçat.
L’itinerari dibuixa un cercle al voltant de la comarca tot passant per petits poblets i ermites, oliverars i vinyes, castells i masos, pinedes i barrancades, serres i turons...
Vista la distància a cobrir, la jornada no us donarà massa treva, però experimentareu el plaer de caminar tot sentint les darreres calors estiuenques, de pujar al cim més alt de les nostres contrades (la Talaia del Montmell) i d’endinsar-vos amb l’ajut del frontal, en la foscor de la nit per una obaga feréstega, tot gaudint de la acollida dels diferents avituallaments que anireu trobant al vostre pas.
Parlant per boca d’alguns participants d’anteriors edicions, hi ha qui diu que la Trenkakames té una imatge força atractiva per a tots els que venen del mon de les activitats de muntanya i que fa que molts d’ells repeteixin l’experiència any darrere any.
El que encara no estigui convençut d’això que ho provi aquest any.
Benvinguts!
Perfil de la Trenkakames 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca