Passa al contingut principal

Per tu, Rosa Maria


Avui no parlaré del de sempre, tinc ganes de fer algunes consideracions cap a aquella persona que ha estat sempre al meu costat i a la qual l’hi dec molt, penso que mai podré arribar a retornar-li tot el que m’ha donat fins al dia d’avui.
Aquesta persona és la Rosa Maria, la vaig conèixer ara farà 19 anys i des d’aquell dia que hem estat junts, hem viscut de tot, hem gaudit de moltes coses i hem patit en unes altres però seguim al peu del canó.
Un dia 22 d’agost del 2008 va arribar a les nostres vides l’Arnau, ell ens ha donat la vida, grans moments d’alegria i d’altres, molts menys, de desesperació. Veure créixer el fill en comú és l’experiència més grans que un pot tenir i ara, en menys d’un mes, ens arriba la princesa de la casa, la Isona.
Només vull dir-te Rosa Maria, que moltes gràcies per no deixar-me en els moments tant difícils que vam patir, per estar a cada instant al meu costat en el dur camí que va suposar. Tal i com ens va dir la Pilar, si supereu això junts res us podrà destruir i aquí estem, esperant l’arribada de la nostra filla Isona. Gràcies al teu suport per deixar-me hores i dies lliures per practicar les meves activitats esportives, carregant la  tasca de cuidar a l’Arnau tota sola amb la meva absència, per aguantar-me amb les meves sensacions després de cada entrenament, per aguantar també la meva tossuderia i en definitiva gràcies per ser com ets.
El triomf no és arribar a meta el primer, ni solament ser finisher, el triomf és arribar a casa després de treballar o d’entrenar i veure-us, compartir amb tu amb l’Arnau els instants que ens regala la vida, i tot esperant que es sumi a la festa el somni comú, una nena per casa. Senzillament gràcies, t’estimo.
PD: no t’emprenyis per fer-ho públic al bloc, et mereixes que comparteixi amb tothom el que sento per tu, ho dic per que “te conosco”

Comentaris

  1. Be, estem tots plegats, esperant a la nouvinguda a la familia, segur que amb ella l'Arnau i passarà molt bones estones(vosaltres també), per descomptat.
    La kolla, Aitor, Rosa i jo mateix estem contents per tot plegat i espeem que la ROSA MARIA entengui el teu desig de donar a coneixer les teves sensacions i pensaments als teus amics i coneguts.
    SALUT I FORÇA AL KANUT.
    PETONASSOSSSSSSSSSSSSSSSSSS A LA ROSA MARIA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca