Passa al contingut principal

Els espanyols Miguel Caballero i David López s'imposen a la Transalpine run 2011

 Des del dia 3 al 10 de setembre es va disputar la setena edició de la Transalpine run. Es tracta d'una cursa per etapes que es corre en equips de dues persones. La cursa va començar als Alps alemanys i va acabar als Alps italians, passant per Àustria i Suïssa. En total 273 quilòmetres de recorregut i 15.400 metres de desnivell positiu acumulat, que els corredores han hagut de completar en 8 dies consecutius de cursa. Per poder afrontar aquesta cursa, a més de tenir una bona forma física, cal aplicar una bona estratègia que et faci possible aguantar el desgast que implica córrer distàncies de fins a 53 quilòmetres i 2.400 metres de desnivell, en dies consecutius.

En total 320 equips van prendre la sortida, 245 dels quals han pogut completar tot el recorregut.

La victòria final ha estat per l'equip espanyol format per David López i Miguel Caballero, que van poder completar el recorregut en un temps de 26 hores i 37 minuts. La segona plaça, només a 17 minuts, va ser per l'equip escocès format per Jethro Lennox i Joe Symonds. És la primera vegada que un equip espanyol guanya aquesta cursa.

En categoria femenina la victòria va ser per les escossesses Claire Gordon i Fiona Maxwell, que van completar el recorregut en 34 hores i 40 minuts. Aquest equip es va beneficiar de l'abandonament de l'equip format per Mireia Miró i Stephanie Jimenez, que van haver d'abandonar a la setena etapa per una lesió, després d'haver liderat la prova des del començament i quan portaven un bon avantatge al segon equip. Malgrat aquest d'alt abaix la Mireia comenta que ha estat una experiència molt bona i que han gaudit durant els set dies que han estat en competició.

Esperem que la Mireia estigui recuperada ben aviat per poder seguir gaudint d'aquest esport que tant domina, i amb el que ens ha donat tantes alegries.

Font: Corremonts

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer