Passa al contingut principal

Entrenant pel Cadí Moixeró i el Pedraforca

Foto feta pujant al Pedraforca


Divendres 19 d’agost del 2011
Seguint el procés de retorn a l’activitat, després de quasi un mes de repòs, aquesta vegada tocava anar a entrenar una mica pel Parc Natural del Cadí Moixeró, servia una mica d’excusa la promesa realitzada l’any anterior durant els Cavalls del Vent de retornar al cim del  Pedrafroca cada any. Així que cames ajudeu-me, el Guillem i jo marxem el divendres al mati en i el meu germà s’hi afegiria cap al vespre per fer el Pedraforca el dissabte. Marxem d’hora, a les 6:30h i parem a esmorzar al poble de Saldes, planegem una mica el que volem fer i decidim anar sobre la marxa, si cal fer canvis el farem, però en principi la idea és pujar des del Mirador de Gressolet fins al cim del Comabona (2547m), un cop allà anar a buscar el GR que ens porti fins el Pas dels Bous i enganxar amb el camí de Cavalls del Vent fins al refugi de Prats D’aguiló on farem una aturada per dinar. Tot seguit i sense perdre gaire temps enfilarem el Pas de Gossolans per tornar-se a situar a mes de 2000 metres d’alçada per retornar pel mateix camí. Aquest era el pla inicial i aquest va ser el pla final, en total vam fer 30 quilòmetres i més de 2000 metres de desnivell positiu, amb un total de 4100 metres acumulats aproximadament. La idea era anar tranquils, un cop estiguéssim a més de 2000 metres podríem fer un trot suau, i així va ser, des del Comabona vam començar a córrer a trot suau fins al Pas dels Bous on vam seguir fent trekking. Després d’haver dinat i enfilat ja el Pas de Gossolans també vam aprofitar el desnivell negatiu per córrer una mica més, al “trote cochinero” tal com diu el Guillem.


El Guillem al Pas dels Gossolans

La calor ens va donar amb força però se suportava força bé gràcies a un airet refrescant, però quan baixàvem de 2000 metres l’airet ens deixava per atacar de forma implacable el sol. Jo, que sóc enemic declarat del Lorenzo, ho vaig portar força bé, no és el mateix el clima sec que el clima humit i xafogós que tenim a les nostres terres.

El sentiment blau i grana a 2400 metres d'alçada

El pedra al fons, al davant els dos penjats

Una mica de trek

Va estar una jornada de trekking amb uns suaus tocs de trail running sensacional, un bon entrenament per anar enfortint novament les cames i recuperant els nivells que vaig aconseguir agafar els passats mesos d’abril, maig i juny. Encara estic lluny d’aquell estat de forma però poc a poc, i entrenant en paisatges tant motivadors es podrà aconseguir.

Pujant i pujant

Al cim del Comabona 2547 metres de res

Al cim del Comabona, al fons la Cerdanya




De camí cap a Prats d'Aguiló


Fent el burro per variar

Una mica de trote cochinero


Quan vam arribar al refugi una bona dutxeta d’aigua calenta i esperar al meu germà que arribava de la capital, vam sopar compartint taula amb una parella que feia Cavalls del Vent i després unes cervesetes tot estirats a la gespa contemplant els brutal cel estrellat que es pot contemplar des del refu, tot això amb màniga llarga companys!!! Quin luxe..... el Pedraforca ens espera dissabte.

El Guillem prenent la fresca

Amb el meu germà


Dissabte 20 d’agost del 2011
Ens llevem d’hora, les 6:20 a.m, esmorzem un dels esmorzars que personalment odio més, galetes amb mantega i mermelada.... com es troba a faltar els embotits i el pa amb tomàquet!!!
Enfilem en direcció al Verdet aproximadament a les 7:45 a.m, el dia es presenta molt calorós, de fet, les prediccions diuen que serà el dia amb més calor de tot l’any. Comencem a un bon ritme, massa i tot, a vegades no penso en el meu problema i que tinc de començar suau, a més començo a pagar la duresa del dia anterior i les cames no em segueixen les ordres, em costa una eternitat entrar en ritme, ho aprofito per aturar-me i fer algunes fotos guapes del començament del dia, el meu germà i el Guillem segueixen amunt sense parar-se, ja ens trobarem al coll de Verdet. Un cop al coll la calor ja apreta i amb força, no hi ha ni un trist núvol que ens refresqui una mica.

Amb la son a la cara
Els primers raigs de sol acaronen la roca del Pedra
La sortida del Lorenzo, foto feta pel meu germà
Em va molar molt aquesta imatge, un solitari arbre mort amb la lluna al fons

El meu germà al Verdet

El Guillem també al Verdet


Ara arriba la part més divertida de totes, la grimpada fins al cim, ja em trobo millor i he recuperat les forces que m’han fallat al començament i comencem la grimpada amb ganes. Aquest tram del Pedraforca el fa especial, et diverteixes i molt agafant les roques i sumant metres amunt, algun petit pas aeri sense cap compromís destacable fins que arribem al cim i ens fem les fotos de rigor. Jo aprofito aquest moment per fer una cosa que tinc pendent, em guardo uns moments de silenci i de respecte en memòria de la “Muntsa” que reposa en aquesta meravellosa muntanya, ara feia un any que feia el mateix camí amb el Marc Palacios, en aquella ocasió es tractava de conèixer el camí que hauria de dur a la seva mare al repòs etern i malauradament el Marc el va tenir que repetir per complir l’últim desig de la seva mare, jo no vaig poder ser-hi i aquest moment és “in eternum” per ella i per el meu amic Marc.


La grimpada

Cim del Pedraforca 2470 metres d'alçada
Vista de Gósol des del cim del Pedra

En l’última ocasió vam fer el Pedra i vam baixar en 4 hores i 30 minuts, aquesta vegada rebaixarem el temps en una hora, de totes maneres la muntanya no n’entén de temps ni cronometratges, es mereix un respecte i un temps pausat per admirar-la en tota la seva immensitat, cal gaudir-ne i fluir amb ella, només així se’n pot gaudir de forma plena. Deixem-se de filologia muntanyenca i anem de pet a la Tartera, aquell tram tant divertit i carregós a la mateixa hora. A mi personalment m’agrada, però cansa molt sobretot al primer tram on la pedra es escassa i les patinades i aterratges forçosos estan a l’ordre del dia. La baixem força ràpid, la calor comença a ser un poc insuportable i els líquids comencen a escassejar, mai havia vist al meu germà bevent tanta aigua, al final el meu germà n’ha acabat fins als pebrots de tanta pedra....je je je, a la city no se’n troba eh Victor?
A l'Enforcadura

Una vista del "camí" que tenim que baixar





uyyyyy


El Guillem a l'Enforcadura

Per no perdre la tradició, els peuets amb aigua freda

En definitiva, que arribem al refugi en 3 hores i 30 minuts, un temps força bo que ens permet posar els peus en remull mentre bevem una beguda isotònica, fer una dutxa i la cervesa de rigor asseguts a l’ombra d’uns pins, moment de rememorar gestes muntanyenques i de retorn a casa que les dones i els fills ens esperen.
Per finalitzar dir que han estat dos dies molt macos, entrenament intens i una bona recuperació ja que estic molt millor del que em pensava, creia que tindria agulletes una setmana i ni tan sols han aparegut, perfecte. De totes maneres penso que no arribaré a tope per afrontar la Cavalls del Vent en 36 hores, almenys es una sensació.....seguirem probant, encara no descartem res.   

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer