Aquest passat dissabte arribava el dia en que faria el meu primer quilòmetre vertical, bé, bastant més que un quilòmetre vertical ja que aquesta tenia 1460m +. Com arribava a aquest dia? i amb quin plantejament pensava afrontar l’agonia d’aquest tipus de cursa? Aquestes dues preguntes tenien les seves respostes molt fàcils, a nivell físic anava un pèl fluix, venia de tres setmanes de parada en les quals havia fet alguna coseta però res d’entrenaments més intensos i respecte a com afrontar aquesta cursa doncs molt fàcil, no anava a competir ni contra mi mateix, m’ho prendria amb pla trekking força intens, senzillament tenia ganes d’anar als Pirineus, pujar a 2880 metres d’alçada i de pas observar amb deteniment i conèixer de primera mà com es desenvolupen aquest tipus de cursa. Dit i fet!!
Arribava el divendres a la Torre de Capdella, faria nit en un alberg, vaig arribar quasi a les 7 de la tarda i francament força tocat de les ja odioses contractures a les cervicals, estava en un estat força deplorable, en condicions normals hagués anat a un centre mèdic a que em m’injectessin anti-inflamatoris però estant ja a destí només quedava patir, sessions de compex a l’habitació de l’alberg i tenir que prendre un relaxant muscular, cosa que un dia abans d’una activitat intensa no es massa recomanable. Tot i això vaig sopar amb companyia d’uns ciclistes de Mataró que feien els Pirineus en BTT, uns bascs i una altra parella que feien el mateix i una família que tenien a dos dels seus membres competint a la Vertical, el fill és un noi del Centre de tecnificació de curses de muntanya, vaja, els futurs cracks del trail running. L’altre era el seu pare amb el qual vam compartir algunes paraules el dia després, durant i després de la cursa. Després de sopar alguns van sortir a fer-la petar a la fresca però jo vaig preferir anar a descansar i a fer una altra tongada de Compex a veure si podia dormir i llevar-me el dia clau amb les cervicals una mica millor, si continuava així tindria que renunciar a la Vertical Cabanera i un cop als Pirineus i amb les muntanyes davant no es pot permetre de cap de les maneres.
Sona el despertador a les 7h, sorpresa, les cervicals estan millor, no al 100% però el suficient com per tirar amunt, agafo la càmera de fotos i comprovo que per desgràcia no funciona, una mala notícia, amb la bellesa que m’envoltarà i no poder immortalitzar-la em decepciona i molt. Em poso la samarreta de la Cursa de Bítem, aquella que vaig tenir que abandonar, vull trencar el malefici que té, fent-la arribar al cim. Esmorzo i me’n vaig cap al poble de Capdella, una mica més amunt. Només arribar a aquest bonic poble ja es respira aquell ambient que tant ens agrada als que practiquem aquest esport, corredors per tot arreu escalfant, recollint dorsals, proveint-se de les samarretes de la cursa, embenant els turmells, aplicant cremes vàries, abraçades de camaraderia i sobretot aquelles cares d’alegria per estar en aquell moment en aquell lloc apunt d’enfilar cap al cim del Montseny del Pallars, el tenim tot just a davant, només mirar amunt et dones compte de que això serà dur però reps aquella veueta que et diu puja! Vine!, no sabria com descriure-ho però tens l’inevitable desig de coronar-la, d’enfilar-te per el seu llom i grimpar fins posar-hi el peu al seu cim....de fet per això he vingut aquí.
Només veient com escalfen els corredors ja em faig la idea de que aquí van molt forts i fent jo el meu propi escalfament veig les banderes que marquen el camí, això s’enfila molt i molt dret i tindré que suar la cansalada de valent. De totes formes ja tinc decidit que em posaré al final de tot, no vull fer-me mal a les primeres de canvi i un segon abandonament consecutiu no me’l puc permetre a nivell mental. Coincideixo amb un reduït grup de 4 persones que també volen fer-ho al mateix nivell que jo, així que un cop tots al corralet de sortida rebem les instruccions pertinents, sembla que el temps aguantarà i això és una bona notícia. Sona el tret d’una pistola i comença la festa, tothom arrenca a córrer per el poble, crits d’ànims i aplaudiments de la gent, començo a un trot molt suau i em mantinc a la cua sense pressa, un cop passat el poble arriba la primera i duríssima pujada, a partir d’aquest instant tot serà pujar i pujar sense parar fins al cim, la senyalització és molt bona i cada 100 metres de desnivell guanyat hi ha un cartell que t’indica els metres que et queden d’alçada per assolir el cim, val a dir que son una mica desesperants al comprovar que poc que avances, je je je. És impressionant mirar amunt i veure com es dibuixa una gran serp de corredors, una noia em diu que no miri amunt que em desanimaré però a mi m’agrada fer-ho tot i que es veritat que colpeix veure el que encara et queda. Les pulsacions van fortes en aquest primer tram, per sobre de les 175 i en ocasions superant les 182, però segueixo amunt i amunt. Quan queda poc per arribar als 700 metres assolits i el primer avituallament ja veig alguns nanus de la categoria júnior que ja baixen, l’avituallament és la seva meta i ja hi ha arribat, jo encara em queda un tros per fer-ho, ells m’animen a tirar amunt i jo els felicito, si segueixen així arribaran molt lluny. Arribo finalment al primer avituallament en 1h 30’, el guanyador de la cursa a assolit cim en 1h 2’, espectacular. En aquest punt abandonen els meus companys de cua i em quedo l’últim, no m’importa en absolut ja que així m’ho havia emprès, val a dir que m’hagués agradat que no haguessin abandonat i així no quedar l’últim, però jo encara estic viu i ells ja no, pensar així em feia sentir molt millor per encarar el segon tram, només de mirar-lo em feia tremolar les cames, però uns talls de síndria i plàtan em donen la vitalitat necessària, és en aquest punt on m’empasso el gel i cap amunt altra vegada.
El segon tram es brutal, veus la serp humana que puja per la part més inclinada de totes, ja estic per sobre dels 2000 metres d’alçada i a partir d’aquí l’oxigen comença a reduir la seva presència de forma considerable, però sempre que em moc per sobre dels 2000 metres em sento molt millor i amb més força i ara les pulsacions es mantenen entre 155 i 160. El que si que em comença a fer la guitza i cada vegada més són els bessons, això de guanyar metres a un ritme força alt (tot i que sigui caminant) els castiga i de quina manera. Segueixo pujant, ara per una canal molt dreta, els corredors que m’he anat trobant que ja baixen em donen molt ànims i això em dona piles per tirar encara més amunt, ara els cartells ja indiquen que em queden poc més de 200 metres de desnivell per arribar, després d’un petit llom per fi puc veure el cim i l’última grimpada, els bastons els he deixat més avall i ara faig servir les mans, els organitzadors que estan al cim em m’animen i els meus polzes senyalen al cel, he aconseguit arribar al cim, superar els 1460 metres positius i fer-ho en 2 hores i 45’, estic molt content i satisfet, moltes persones no poden fer el cim en aquest temps i jo puc sentir-me afortunat. Un bon entrepà i un traguet de vi, i de sobte s’obre la boira que envoltava tot el cim, s’obre un paisatge davant meu espectacular de la Vall Fosca, l’any passat recorria aquelles muntanyes fent Carros de Foc i ara les veig de més amunt, tocant el cel a 2880 metres per sobre el nivell del mar. Descanso una mica i em preparo per el que serà pitjor encara, tornar pel mateix camí en descens, encara avui em fan mal els quàdriceps de tant frenar, quin calvari!!!. Un cop a baix només queda que gaudir d’una bona botifarrada i agafar el cotxe per tornar a casa, això si que fa mandra de veritat, el viatge.
Ara ja he viscut l’experiència, m’ha agradat molt, és una prova agònica i dura però que compensa tot el calvari quan poses el peu al cim, ets sents satisfet i ja penses en tornar-hi, almenys ara ja tinc un temps que superar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada