Xoc frontal contra el mur, petita història de com lluitar i perdre contra l’astre rei

He decidit titular així aquest article per posar-li una mica d’humor al tema central, el meu primer abandonament en una cursa de muntanya.

Era la meva primera mitja de muntanya, i era la primera cursa que muntava el recent creat Club Esportiu de Montaspre de Bítem, tots ens estrenàvem i era la nostra prova de foc, cadascú en el seu àmbit.

Començaré per fer una valoració de la cursa, tot i la meva poca experiència en curses de muntanya he de felicitar a l’organització, en primer lloc per l’esforç que hi ha posat i que és digne d’admirar, en segon lloc per la bona predisposició al somriure i als bons detalls que han tingut amb aquest humil corredor tortuga. Ara, també hi ha algunes coses que polir, com totes les coses d’aquesta vida, penso (i no en sóc l’únic, fins i tot en alguns avituallaments en feien especial menció) que les 8:30h es massa tard per sortir, i més tenint en compte l’onada de calor que ens ha envaït i també penso que els avituallaments eren el just i necessari, però que hagués estat bé tenir alguna cosa més per escollir. Faig extensiu alguns comentaris sobre els avituallaments que m’han arribat.

Si em poso a valorar la cursa en si, he de dir que és un recorregut molt dur, 1300 metres positius amb pujades molt fortes i  sostingudes, i baixades molt tècniques i complicades per gent amb no massa experiència com jo, penso que la propera hauré de buscar mitges una mica més suaus per a poder córrer més i millor, els meus peus ho agrairan.

Dit tot això és moment d’entrar en matèria i fer la crònica de la Cursa de la Marcenca, el despertador sona a les 5h del matí i marxo d’hora cap a Bítem, tinc uns 130 quilòmetres per endavant fins arribar-hi i m’agrada arribar d’hora a les curses per evitar aglomeracions als lliuraments dels dorsals. Quan arribo a Bítem sóc dels primers en fer-ho i només arribar ja rebo el primer atac de la jornada, unes petites bestioles em mengen les cames, n’hi ha milers pel voltant, més tard sabré que es tracten de mosques negres i que mosseguen força, us puc ben assegurar que queixalen amb ganes. En aquell moments mentre m’acabo de canviar la roba apareix l’Ignasi, el company de Prades que vam compartir la RPR, també s’estrena en les mitges de muntanya. Tenim una estona per xerrar una mica en comptes d’escalfar que és el que hauríem de fer (primer avís), a l’hora de fer el “corralito” el nostre xip no funciona (segon avís) i contemplem que hi ha poca afluència de corredors i els que hi ha es veu d’una hora lluny que son “masters” o “pros”, com ho volgeu dir (tercer avis). És evident que l’onada de calor ha tirat enrere a alguns corredors ja que no hi són tots els que en principi estaven apuntats (quart avís), sembla que tants avisos ens estiguin dient alguna cosa però sona el petard que dóna inici a la cursa....i a córrer s’ha dit.

Al punt de control de sortida, els xips no ens funcionen

Comencem a guanyar algunes posicions i anem a un ritme prou bo, el grup es va estirant fins que comencem a remuntar, aquí és on passo al davant de l’Ignasi i fins al final no ens tornarem a veure. La veritat és que em trobo molt bé, no tinc problemes respiratoris, l’asma no m’afecta en absolut i que muscularment em noto molt bé, al primer avituallament (uns 6k aprox) m’aturo molt poc temps, menys d’un minut, reposo aigua de la botella que tinc per anar mullant-me, bec una mica d’isotònic, em menjo un tros de taronja i a córrer. Segueixo anant força bé però em comença a donar de ple el que serà el meu gran enemic, l’astre rei comença a cremar i la calor comença a ser força poc transigent amb el que escriu, a més el camí s’enfila amb fortes pujades, no corre gens d’aire i tot es carenejant sense cap ombra que suavitzi l’enorme calor que s’abat a sobre dels corredors. Després de la segona pujada bé un tros on m’ho passo força bé, tot just després d’un tros asfaltat giro a la dreta i tinc una baixada on em llenço rapidíssim cap avall, es força bona per volar més que córrer, aquí avanço a força gent que s’aparta quan escolta les meves passes gegantines colpejant els seus clatells fins que el camí es frena de cop i ens obliga fins i tot a saltar alguns marges de pedra seca, s’ha acabat volar i ara toca anar saltant una mica fins al següent avituallament i punt de control. Reposo l’aigua del camelback i de l’ampolla, constantment vaig mullant la gorra i em mulllo tot el que puc i més, toca una dura pujada fins al Mas Lledó, i és en aquest punt on començo a notar la calor amb una intensitat brutal, no corre gens d’aire i el sol es abrasador, ja superem la trentena de graus i m’hidrato tot el que puc i més però començo a notar que les meves passes comencen a ser una mica irregulars, sembla com si anés una mica begut i perdo en algun punt la coordinació, la sensació d’aixafament és demolidora. Tinc de parar i agafar el poc aire que hi ha a l’ambient, però és massa calent i no em refredo gens, aigua i més aigua a sobre però no remunto de cap de les maneres, cada pas que faig em costa una eternitat fer-lo. M’acoto a treure’m una pedra de la sabata i a l’aixecar-me s’ennuvola la vista, dec tenir la pressió arterial per terra i deixo de suar, massa senyals d’alarma, la deshidratació és evident tot i que m’hidrato tot el que puc i més i el cop de calor sembla estar voltant-me tota l’estona. Arribo com puc al següent punt de control i avituallament, em veuen malament i em donen un entrepà de pernil i una coca cola. Sembla que em revifo una mica i segueixo endavant, la paraula abandonar em sembla massa grossa, miraré d’arribar al següent avituallament i ja valoraré com em trobo, aprofito per prendre un gel energètic a veure si em recupero una mica però a cada quilòmetre que avanço per una duríssima baixada tinc més clar que hauré de plegar, els efectes no se’m passen, més aviat el contrari, m’augmenten i cada vegada en sóc més conscient de que puc prendre mal, no estic en condicions de seguir amb seguretat i perdo la batalla contra el Sol. Em trobo una bassa amb aigua transparent, em falta poc temps per posar el cap a dins de l’aigua i a falta de 5 quilòmetres per acabar em trobo un avituallament, és en aquest punt on trec la bandera blanca, per a mi ja s’ha acabat la mitja de la Marcenca.  Estic descansant a l’avituallament fins que apareix l’escombra de la cursa, és aquí on em dono compte de que l’Ignasi també ha caigut i que força gent que portava pel darrera també, posteriorment se’m confirmen les sospites, hi van haver força abandonaments, gent que en el punt on coincidien la cursa amb la marxa feien el retall cap a Bítem. Quan arribo a la meta (amb cotxe i aire condicionat, je je je) parlo amb l’Ignasi, a ell també li ha passat el mateix, potser no estem acostumats, no ho sé, el que tinc molt clar que no vull tornar a lluitar contra l’astre rei, sempre tindré les de perdre.

Després d’una bona dutxa l’organització ens dona per dinar una amanida de pasta i barra lliure de cervesa (un detallàs!!!), em quedo al lliurament de premis i comparteixo algunes tertúlies amb altres corredors, tots coincidíem, la cursa era per a gent amb un nivell alt i molt forta, a més la calor ha fet molt de mal, esperem que per la propera es tingui en compte i almenys programin la sortida a les 6 o les 7 del matí, ho haurien de tenir en compte.

Ara toca descansar una mica i entrenar força per al següent repte.......... ara toca els Cavalls del Vent.....uffff.....vols dir.....en 36 hores?¿?¿......no es millor una piscineta i una cervesa a la mà?....es que no tinc remei....... deixeu-m’ho rumiar un poc més.

Apa salut a tothom!!!    

PD: no tinc fotos meves, em vaig oblidar de dir-li a algú que me la fés, esperaré a que pengin fotos els de l'organització, algunes ja les podeu veure.