Passa al contingut principal

Albert Giné: Dos dies difícils, un relleu de pel·lícula

Ahir no vaig poder escriure el bloc i van passar moltes coses, aniré per passos, ahir a la tarda rebíem la inquietant notícia de l’estat del peu de l’Albert, es va llevar al matí i no podia ni posar el peu a terra, l’estat del peu era molt preocupant i l’Albert prenia la decisió de no sortir aquell dia, era el més prudent veient l’estat de la lesió. A partir d’aquell mateix moment es va posar en marxa el seu fisio per avaluar la situació i prendre una decisió.
Així ho explicava l’Albert al seu bloc:

Eren les 4 de la matinada quan m'he aixecat per primer cop a posar-me gel al peu i al sortir de la furgoneta i posar el peu a terra he vist que la cosa havia empitjorat molt, fins el punt que no podia ni caminar. No he desistit i a les 6 del matí m'he tornat a aixecar per fer una altra sessió ( gel, pomada) ha sigut llavors quan m'he dit que no podia ser, no podia ni caminar i fer 20 km en 10 hores no seria el més oportú.
Heu de pensar que ahir em va sortir una mitja de 13 min el km, aquells que enteneu de córrer ( la majoria dels que mireu el blog) imaginareu la penitència que va ser per a mi, recordava aquelles series que feia a 3:20 recuperant 1:40 i m'entrava una sensasió extranya, m'imaginava com estaven els peus per permetrem córrer a este ritme mig.
Al migdia vindrà el meu fisio i després de parlar amb ell decidirem si arranco esta tarde o demà, tot dependrà de si baixa la inflamació del meu peu.

PD: No penso abandonar
PD: Avui he plorat de ràbia
Avui a les 13:54h del migdia feia públic al seu bloc que no podia continuar el repte, la seva lesió podria anar a més i comprometre el futur d’aquest gran corredor, una decisió brutalment difícil de prendre però inevitable. Tot i això l’Albert ha sortit com tenia previst però quan portava 30 quilòmetres ha dit prou, cada pas era un martell al peu i no podia suportar més el dolor, penseu que per fer 30K ha tardat unes 6 hores. A partir d’aquest moment decideix finalitzar, està al Coll de Nargó i li quedaven 41 quilòmetres més per finalitzar l’etapa a Pons. És aquest punt molt important ja que després de comunicar-li al seu germà la notícia, aquest agafa el trastos i decideix acabar ell el repte, fer-li el relleu al seu germà Albert, un gest admirable i preciós.
Així ho explica l’Albert al seu bloc:


Tot i la visita d'ahir a la tarde del fisio, d'Ivan i de Fran i de tots els cuidados que em van fer al peu (ultrasons, massatge més vendatge), avui aquest ha dit PROU, quan portava casi 30km i prop de 6 hores.
Moltes llàgrimes, pensant amb tot el sufriment i l'esforç de tanta gent amb aquest repte, el repte de tots, després de parlar-ho amb la meva dona i la resta de família, el millor ha sigut donar-li raó al peu, és a dir, no continuar.
Després de comunicar-li al meu germà i ell notar la ràbia i la impotència que tenia, s'ha ofert a cobrir la part que queda fins Roquetes. No tinc paraules per agrair-li este gest, almenys el mal sabor de boca que m'ha quedat a Coll de Nargó, ara ja no és tant.
Des de que he surtit del càmping fins a que he dit prou ha sigut un martiri, un pas equivalia a un cop de martell i llavors ho he multiplicat pels 200km que em quedaven i el cap ha donat el missatge de parar.
Estem a Coll de Nargó esperant que arribe el meu germà per a què cobreixi els 30 km que queden de l'etapa d'avui i ara serem natros (la meva dona, mare i jo) els que li farem d'assistència.
Em sap mal per tota la gent que s'ha partit la cara per aquest repte, en sou molts, però la malaïda paraula PERO, no ha pogut ser. No buscaré excuses, sinó aprendre i estudiaré per què ha pogut passar.
 Esta aventura formarà part de mi per sempre i espero que a l'arribar a Roquetes i sabent que això és el repte de tots (així sempre ho he dit) no canvïi res. Gràcies a tothom pel vostre suport.
Això continua, ara és el meu germà qui ens necessitarà. Animem-lo a posar el punt i final a la volta a Catalunya.

PD: 200km han sigut els que m'han quedat pendent.
PD: La samarreta del Club Montsagre ha fet l'etapa d'aquest matí, el meu germà se la posarà esta tarde.
I aquesta mateixa tarda el seu germà ja havia fet el que quedava d’etapa i l’Albert s’uneix a la Tere per fer l’assistència. A partir d’ara seguirem al XAVI amb majúscules i a l’Albert i la Tere com si fossin un, de fet ho son sens dubte. Queden 200 quilòmetres per acabar i a Roquetes hi haurà una gran festa per rebre a aquests herois, ja se’n poden sentir ben orgullosos dels seus veïns Roquetencs, almenys des d’aquest bloc ho dic ben clar, em sento orgullós de que el nostre país tingui esportistes i persones humanes com aquests.
L’últim missatge del dia al bloc de l’Albert ho resumeix tot perfectament:


El que ha fet avui el meu germà, ni te preu, ni es podria pagar. Ell sap millor que ningú com he apostat per aquest repte, també sap que si he parat és perquè el dolor ja era del tot infernal, posava en perill altres coses i no em compensava. Ell ha sigut a la primera persona que he trucat i quan li he dit que parava m'ha dit:
- "No, no pots! has de seguir, això ja ho tens"
- "No puc, Javi, aquest dolor ja és preocupant, falta poc però ho deixo"
-" Això no es pot quedar així! Si vols pujo i l'acabo jo però no ho deixis, molta gent estàa detràs de tot això, pensa-ho i dis-me aligo, que per mi agafo el cotxe i pujo."
Ho he parlat amb la Tere, amb la meva mare, els sogres i hem dit que qui millor que ell per deixar aquest repte, ja que ara mateix és el repte de moltíssima gent.
Li he trucat al meu germà i li he dit que sí, que sigue ell el que posi el punt i final al repte, jo li faré d'assistència amb la Tere fins al final.
Hi ha persones que es preparen tota la vida per poder fer una marató, ell m'ha arribat després de 2h 30 min d'haver-li trucat amb la roba del treball i m'ha dit: "som-hi!"
Hem pujat fins al coll de Nargó i ha baixat fins a Ponts, un total de 41km amb 4 hores. I pensar que jo aquest matí n'havia fet 28 amb 5h 40 min.... En fi, entre els dos hem fet l'etapa.
Demà arribarem a Mollerussa, el meu germà ja dorm, la Tere farà tota l'etapa amb ell amb la bici, jo els faré d'assistència, què menos.....
El d'avui m'ajudarà amb un futur. Em quedo amb mil coses bones que han passat durant aquests dies i prompte ja no recordaré aquest 22 de juny.

PD només aquells que intenten fer el que pensen podràn saber si poden fer-ho.
PD L'equip de Paüls avui ha realitzat la jornada amb els dos germans, no volien que la vostra samarreta abandonés.
PD Els 30 km d'avui els he fet per Tere, qualsevol altre vos asseguro que no s'hagués arriscat en arrenca i jo per ella ho he fet.

L'Albert per davant del seu germà Xavi a la RPR 2011


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer