Passa al contingut principal

Albert Giné: 9ena etapa Planoles-Font Coll de Balma 70km

El peu segueix fent de les seves però l'Albert segueix endavant, cada dia més té més seguidors de la seva gesta, tots estem pendents d'ell i de la Tere (la seva dona i "assistant"). Avui l'Albert defineix l'etapa com a "L'etapón!!!!!", i es que s'endinsa en camins preciosos i paratges espectaculars, això motiva i molt. Queden 6 etapes per dir definitivament que ho ha aconseguit, però el que porta fet fins ara ja es suficientment espectacular i gran. Que res l'aturi!!!!

Com sempre la seva crònica en primera persona:
"Avui amb la companyia del meu germà hem fet una etapa xulíssima passant per les pistes de la Molina, les de la Masella i per fer-ho redó el coll de Pals. Increïbles paisatges i llocs molt bonics per córrer.
Hem acabat abans d'hora, ja que els meus peus han dit prou després de 10h 40 min, ens hem, quedat a 9 km del destí (Font coll de Balma) acabant a Bagà.
Al arribar m'he endut tots els mimos del món: dona, pare, germà, Carlos (fisio) i Míriam! com ho puc pagar tot això? Només ho puc pagar sortint demà, ja que ara mateix dubto i més si em miro el peu.
M'he replantejat la ruta, demà he d'arribar a La Seu d'Urgell, creuant part del Parc Natural del Cadí-Moixeró. És igual que em coste 10h o 15 hores, corre, camine o "coixeje". Molta gent està implicada i jo no puc fallar, em fa ràbia perquè fisicament i muscularment vaig bé però hi ha coses que no puc controlar.
Ara vaig a dormir i demà a les 5 del matí déu dirà... si em cap el peu dins la sabatilla, avant!"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca