Passa al contingut principal

Albert Giné: 6a etapa Sant Feliu de Guíxols-L'Escala

L'etapa d'avui tenia 82 quilòmetres de distància fins arribar a l'Escala, a partir d'aquí a la setena etapa deixarà el GR 92 per dirigir-se al GR1 en direcció als pirineus, unes etapes exigents per el desnivell que es trobarà. El que és important, però, és que ja li queda poc per arribar a l'equador. Com sempre, la calor és el gran enemic de l'Albert però són els peus el que més el preocupen en aquests moments. Endavant Albert!!!!
Com sempre aquí va la seva crònica, si voleu seguir-lo al seu bloc podeu fer-ho a http://albertgine.blogspot.com/

"Avui he de dir que quan ha sonat el despertador a les 5 del matí, no podia aixecar-me però sabent tot el camí que havia de fer m'he posat ràpidament les piles i he sortit un quart d'hora abans, és a dir, a les 5:45h de la matinada. A n'esta hora enfilava el camí cap a Platja d'Aro, però sabeu amb quina camiseta? doncs fàcil! amb la dels amics de Benissanet, que posa "QUIN CALVARI" que és el que estic passant.
Bueno millor deixar-mos de lamentacions que ningú m'ha manat posar-me a n'este ball.
L'etapa d'avui ha tornat a ser dura, el meu soci (el sol) de tota la volta m'ha tornat a sucarrar i les etapes es fan molt més dures del que ja són.
M'adono que tinc un bon motoret, xino xano vaig fent però els peus no volen saber-ne res del meu motor i necessiten antiflamatoris, gel i cuidados intensius,ja que els tinc malament.
Estic content perquè he arribat a la fi del GR 92 i ara toca canviar el sentit, direcció els pirineus. Sé el que tinc per davant, no tinc temor, sé que els peus són els únics que poden privar-me del meu somni, he de cuidar-los bé. Demà la nit arriba el meu germà que serà un suport per mi, passarà tot el cap de setmana."

Recordeu que tot aquesta aventura serveix per recaptar aliments per als nens saharauis, l'Albert pretén recollir el doble de quilos en menjar que de quilòmetres que farà, si voleu fer la vostra aportació ho podeu fer al Pavelló de Roquetes totes les tardes de 17h a 21h.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer