Passa al contingut principal

Albert Giné: 5a etapa Vallgorguina-Sant Feliu de Guíxols

77 quilòmetres de res, només de pensar-ho m'agafen calfreds, aquesta ha estat la 5a etapa de la volta a Catalunya corrents de l'Albert, una duríssima etapa per la calor inhumana que ha fet i pel desnivell. Cada dia que passa estic més convençut de que ho aconseguirà. Des d'aquí us animo a entrar al seu blog i deixar-hi el vostre comentari, doneu-li força i moral, en una prova com aquesta sempre es benvingut un missatge de suport.

Com sempre us deixo la seva crònica de l'etapa:

Tocat! però......a SANT FELIU DE GUIXOLS.

 

Avui ha sigut un dia duríssim: 10h 20 min, molt de desnivell, 77 km i una calor inhumana.
Primer de tot, he d'agrair la companyia del Xavi (corrent tota l'etapa) i l'Heura i la Berta (fent també d'assistència).
De bon matí ens hem trobat al càmping que estàvem i hem anat al lloc que em va recollir Tere ahir. Trotant trotant hem arribat a Calella i allí hem avituallat bé. Després, dirigint-nos cap a Blanes ens hem trobat en un petit problema: el riu Tordera. Només teníem dos opcions: nadar un ratet o donar mitja volta i fer un bucle. Com no estic per a regalar km, m'ha fet falta temps per treure'm les sabatilles i començar a nedar (ja vos ensenyaré algunes fotos que ha fet el Xavi). Ha estat tota una experiència, ja que l'aigua ens cobria del tot.
Una vegada a Blanes, hem tornat avituallar, eren les 11.00 del matí i Lorenzo ja apretava i fort. Tere ens ha acompanyat 10 km i s'ha begut casi tot el bidó que jo portava, ha pogut entendre com em sento quan arribo a un lloc per avituallar. En només esta distància m'ha dit:" Això, xiquet, és inhumà"
A Tossa de Mar ja no es podia soportar més i a les 14.00 hem parat a menjar un bon menú (portàvem 56km). A les 15.30 hem tornat a arrancar i ja fins a Sant Feliu de Guíxols.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca