Passa al contingut principal

Crònica de la Pedalada Solidària 2011



El diumenge es lleva amb un sol espatarrant, el presagi de calor sembla no tenir cap impediment per fer-se realitat, s’engega la Pedalada Solidària 2011 a la Bisbal del Penedès. L’aparcament habilitat al camp de futbol s’omple de vehicles i els ciclistes omplen els carrers propers anant amunt i avall, tot sembla que un èxit i unes 200 persones o més participen en aquesta pedalada perfectament orquestrada pel Jaume “Bomber” , que va amunt i avall amb els nervis a flor de pell.
Aquesta serà la meva primera pedalada a La Bisbal, el primer any vaig estar a un punt de control i el segon em tocava treballar, o sigui, que aquest any no podia fallar. Hem quedat amb la colla habitual, el Marc “Llongueras”, l’altre Marc, el Guillem i el Pep. Recollim els dorsals i escalfem una miqueta, farem el recorregut llarg de 30 quilòmetres, 921 metres de desnivell positiu i 927 de negatiu, casi na.


Comencem a pedalar a les 9:30h i ens dirigim cap al Papagayo, ben aviat ens trobem amb el primer desnivell i el més important de tots, el Relliscall, un tram duríssim on a la meitat tenim que posar el peu a terra i acabar-lo a peu, com quasi tothom que anava en la nostra zona, ens prenem la pedalada com un passeig de diumenge, no anem a competir i anem xino-xano, sense presses. Un cop passat el temible relliscall el grup ja s’ha estirat i de quina manera, anem cap a les 4 fites i baixem per un corriol força maco, el següent tram serà el Fondo de l’Hostal en direcció Aiguaviva, un tram força conegut per nosaltres i que a mi m’agrada molt, anem fent a ritme tranquil fins que arribem a l’avituallament. A l’avituallament ens trobem als amics de Bisbal Vertical que ens reben com si fóssim campions i anem més aviat dels últims, fem un refrigeri i mengem una mica.
A l'avituallament amb els amics de Bisbal Vertical

No ens podem encantar i comencem la rampa que ens conduirà fins a una baixada molt pedregosa on inevitablement poso el peu i algun tram el faig baixat de la bici, francament sóc molt cagat per les baixades amb tanta pedra.




Un cop avall el recorregut inicial tenia que baixar per el barranc de la Costa, una baixada ràpida i llarga, però el responsable de marcar el recorregut va decidir putejar-se una mica més i ens dirigeix a una nova rampa fins a Mas Bartomeu. Val a dir que la calor es tremendament dura, i això ens m’erma les forces, un cop a dalt de Mas Bartomeu el Marc i el Guillem aprofiten l’ombra de l’imponent arbre solitari de Mas Bartomeu, ens queda baixar per la pista, una baixada dureta per la quantitat de pedra que té.



Un cop a baix ens trobem al Mariano de l’ADF, ens dona una mica d’aigua i comencem a pujar, suau però sostingut fins a la zeta de sota Mas Bartomeu, a partir d’aquest punt només queda baixar per la Meixa, un corriol força tècnic amb graons de pedra importants, com no a posar peu cada dos per tres fins arribar al cementiri de la Bisbal, només ens queden pocs metres, a l’arribada ens esperen totes les dones que ens criden com si fóssim herois, fins i tot van fer girar a la gent que hi havia allà congregada, però si érem dels últims!!!!. Hem tardat 3 hores i 15 minuts, un temps força dolent, però tenint en compte que ens ho hem pres com un passeig  ja és més que suficient.
Vull des d’aquí felicitar al Jaume i a tota la gent que l’ha ajudat en muntar la pedalada, ha estat un èxit i la gent ha quedat molt contenta, un recorregut dur però guapo de veritat, nosaltres ja ens el coneixem molt ja que vivim aquí però per la gent de fora segur que els ha sorprès la varietat de camins i paisatges que ens ofereixen les nostres muntanyes.
No em vull deixar de felicitar a l’Albert Ferré, un megacrack que va arribar vuitè en la general i el primer de la seva categoria amb només 17 anys, collonut Albert!!! 


També m’agradaria felicitar al Maki, va tenir una inoportuna punxada a La Meixa i una caiguda volent recuperar el temps perdut, vas fer un gran paper Maki!!!
Ens veiem la propera pedalada companys!!!!!!!!!  

Enllaç al track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1717253


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer