7 Cims: 58 quilòmetres de plaer i de patiment

Després d’una setmana de recuperació i de valoració del que ha estat la Marxa de Resistència dels 7 Cims, toca fer un repàs de com ha anat tot, molts ja estàveu esperant aquest moment i així m’ho heu fet saber, doncs amb una setmana de retard arriba el relat dels 7 Cims!!!

Unes hores abans.....

El dia abans tot estava preparat, la motxilla Salomon S-Lab Skin passaria el seu primer test en cursa, durant mesos d’entrenaments havia passat amb una nota excel·lent, una gran compra. Les bambes ben llustrades per enfangar-les com Déu mana, les malles i tot l’arsenal de gels energètics preparats. Els nervis anaven agafant una força especial, els companys de ruta, el Guillem i el meu germà Victor, ja havien portat els recanvis que tindríem en el vehicle de suport, ens donaria un suport addicional per si era necessari, un petit luxe que ens vam permetre regalar-se. Vam compartir les nostres sensacions per l’endemà i les evidents preocupacions pel temps, s’anunciava que durant la matinada hi haurien tempestes fortes, i no sabíem si ens enganxaria al començar o no, tot eren especulacions i parlar-ne encara feia més evidents els nervis. Vam sopar amb el meu germà i la família i ens vam posar a dormir a les 23h, el despertador sonaria a les 4:30h i començaria l’aventura. Com no, vam dormir com el cul i amb una tempesta impressionant a fora, potser era una bona senyal i volia dir que no agafaríem pluja a les 6:30h, el que teníem ja assegurat era el fang que trobaríem. Un apunt important per a mi era com portaria el tema de l’al·lèrgia, el fet de que plogués era una gran notícia ja que assentaria el pol·len a terra i no quedaria suspès en l’aire cosa que em podria afectar.

Diumenge 4:30h, el moment de la veritat.....

Ja som llevats i estem esmorzant, a les nostres cares es reflexa la son i les ganes de viure una grata experiència. El Guillem ens passa a buscar i com sempre es presenta puntual a les 5:15 del matí, tots al cotxe i cap a Torrelles. Arribem a Torrelles i l’ambient respira cursa i moltes ganes, la gent va i ve tota equipada, cotxes per tot arreu, cerimònies habituals de cada participant preparant-se tot l’equipament i les cues per agafar el dorsal.

El Guillem, un servidor i el meu germà Victor

El meu germà es deixa el carnet d’identitat i té algun problema per poder tenir el dorsal, jo em presento a la taula i exposo el problema, com que es força evident que som germans no tenim problemes i el meu germà s’estrenarà a la muntanya amb dorsal. Ens posem a punt a la sortida, fem la foto de rigor i encaixades de mans desitjant-nos sort, es donen les últimes instruccions i algú s’arrenca amb el crit de ...Visca la terra.... i una gran majoria li respon al uníson .....lliure!!!! arrenca la 8ena edició de la Marxa de Resistència dels 7 Cims, per davant 58 quilòmetres, 7 cims per coronar, unes quantes hores i un desnivell de 4.912  metres acumulats, però per sobre de tot, una il·lusió per viure i compartir aquesta experiència tots junts.

imatge de la sortida a Torrelles de Foix

 Anem directes amb un constant ascens cap al primer cim, el Capí Vell de 704 metres d’alçada, el camí va fent ziga zages mentre surt el sol, la imatge de corredors i marxistes dibuixant el recorregut es molt bonica i ens anima per tot el que encara ens espera. Assolim el primer cim i com que anem amb força i ganes ja ens arranquem a córrer cap al Cim de l’Àliga de 698 metres, aquest serà el cim més fàcil ja que l’assolim de baixada. Anem amb bon ritme però sense passar-se, cal dosificar i no voler menjar-se el món a les primeres de canvi. Veig al meu germà content i gaudint del que està vivint i em sento feliç de compartir aquests moments amb ell, el Victor es un paio fort, ha participat en triatlons, mitges, maratons i curses vàries, es una maquina sobre asfalt però aquí pren la seva primera presa de contacte amb un terreny completament diferent al que està acostumat, no sembla patir gaire i fins i tot en gaudeix. El Guillem ja a estat un company de correries muntanyenques, vam compartir la Carros de Foc l’any passat i una Trenkakames per lliure, ara comencem a gaudir de tenir cosa tant bàsica com avituallaments, allò que vam prescindir fent la Trenka per lliure i que tant vam trobar a faltar, a més, aquesta la farem de dia!!!. 

El terreny ens demostra que no serà una tasca senzilla, després de les fortes pluges dels dies abans tenim que trepitjar fang a dojo, hi ha moments en que les bambes pesen dos quilos cadascuna com a mínim. Cal dir que els avituallaments líquids són excepcionals, tenim resfrescs, una espècie de torró de membrillo o gelatina, taronges i llimones per treure el seu suc i poder omplir d’aigua les nostres motxilles d’hidratació. Seguim a un bon ritme sempre que el fang ens ho permet corrents fins al Pla de Manlleu i posteriorment passant per Aiguaviva fins a Vallflor on trobem el primer avituallament sòlid. Aquest avituallament ja ens demostra que els pròxims també seran bons, aprofitem per menjar una mica de pa amb tomaquet i embotits, començo a trobar algun que altre conegut, em trobo al Ricard, periodista del Diari 3 de Vuit amb el qual vam compartir temps enrere alguna que altra roda de premsa i algun que altre sopar. Feia temps que no ens veiem i va ser una grata sorpresa veure’l fent la marxa, ens acomiadem sabent que ens tornarem a trobar. 

Enfilem ja l’ascens al tercer cim, el més temut de tots pel que havia anat llegint en altres blocs, d’altra manera el cim més conegut per a mi ja que en un any hi he pujat unes quantes vegades, es un cim especial. Anem a bon ritme fins al cim, com sempre el Guillem ens demostra que a l’hora de grimpar es llença com un cavall desbocat cap al cim, el meu germà accelera el ritme fins que s’atura a la carena i jo com sempre vaig fent al meu ritme, aquell que diu sense pressa però sense pausa, gaudint de cada pas cap al cim. Coronem el Montmell de 861 metres d’alçada, no és el més alt però si el més exigent i més bonic de tots, cap al sud el mar i cap al nord la muntanya, un meravellós contrast i regal visual indescriptible. Allà em trobo novament amb el Ricard i ens fem una foto de record, serà l’última vegada que el veuré, anava fort el paio.

Tot pujant al Montmell

  

Tercer Cim assolit

Bonica vista dels corredors baixant cap a la creu

Un servidor pel ràpid descens cap a Sant Miquel

El descens el fem per la Creu fins a Sant Miquel, gaudeixo del descens ràpid, mai l’havia baixat a aquest ritme, el Victor va per darrera uns metres, la baixada es força tècnica, la seva cara de concentració es màxima, es per fer-li una foto. Arribem al punt de control de Sant Miquel, anem molt bé de temps, falten poc més de deu minuts per les 10h, parem a l’avituallament i ens llencem a córrer fins a Cal Magí Vidal on ens espera el Salvador amb el cotxe. Aprofitem per treure les samarretes xopes i canviar-les per una altra d’eixuta, fer canvi de mitjons i tornar a posar-me vaselina als peus. Estem molt contents perquè ja portem 21 quilòmetres, ens trobem molt bé, i anem molt bé de temps, si seguim amb aquest ritme acabarem per sota de les 11 hores, fins i tot podríem aconseguir baixar de les 10 hores però ja som conscients de que això es demanar massa, queden encara 37 quilòmetres i 4 cims més per endavant.

El gran Salvador, bona feina nanu

Ens acomiadem del Salvador fins al següent punt, 10 quilòmetres més endavant i enfilem la pujada de Sant Marc, una mica més amunt trobem l’anècdota de la jornada, uns portadors d’una figura de Sant Marc que celebren un aplec esperen pacientment a alguns corredors per a que portin uns metres més amunt a la figura del Sant, per un pèl no m’enganxen a mi, els dos que porto al davant son els escollits per a tal fita, a partir d’aquest moment podem dir que estan tocats pel Sant.

El següent tram discorre per pistes amples, a vegades pujant, altres baixant, la qüestió és que mantenim un ritme força alt fins arribar al següent avituallament sòlid, al coll de Torretes, just el punt on tenim per última vegada al Salvador i on ens espera una botifarra i pa amb tomàquet deliciós, regat amb un vinet negre i fins i tot el luxe de poder fer un cafè. Tenim a més a disposició fisioterapeutes, vaja, que senzillament tenim que posar un 10 a l’organització.

 

 

 

Estem al punt quilomètric 31, portem una mica més de la meitat del recorregut i són les 12:30h del matí, portem una hora menys de la previsió inicial, o sigui que estem més o menys en un temps total aproximat de 10 hores i 30 minuts. Aquesta previsió ens fa agafar forces per a l’assalt dels quatre cims restants, les nostres cares son el reflex de la satisfacció, hem arribat fins als 31 quilòmetres i ens trobem en bon estat tot i que ja notem el pes del que portem fet. Jo noto dolor als quàdriceps, res important però aprofito el vehicle de suport per posar-me una mica de pomada i poder prosseguir sense masses problemes, el Victor sembla no tenir cap dolor tot i que ha dit una frase que ens ha fet riure de valent, “....a veure quan arriba alguna pista ampla i plana!!!”, la muntanya té aquestes coses germà, potser quan entrem a la Diagonal la cosa es posa més plana però la muntanya de pla en té ben poc!!!. El Guillem també el veig força bé, o sigui que ara va de valent, tenim davant nostre la mirada clavada als nostres ulls del Montagut de 962 metres d’alçada amb les seves antenes al capdamunt que li resten bellesa, ens acomiadem definitivament del Salvador i enfilem cap al Montagut on ens espera el següent punt de control, la pujada final del Montagut he de dir que se m’ha fet molt pesada tot i que es curta, però relliscosa pel fang es fa força dura, dalt del cim ens fem alguna foto i prosseguim fins al Formigosa, el més alt de tots amb els seus 995 metres.

Vista des del Montagut

El Guillem al cim del Montagut

Vista del Montagut al fons

Abans de pujar al Formigosa ens trobem un altre avituallament líquid, o semi-sòlid com el nomenaria jo, ens donen ànims per la forta pujada final, travessant un bosc preciós, una pujada a on vam gaudir com nens, vam coincidir Victor i jo mateix en aquest aspecte, una pujada maca, exigent però que sense fang es fa força bé, un cop a dalt el cim com a tal es el més lleig de tots, s’obre una pista oberta com tallafocs que va baixant fins al Coll de Rimbalda, el tros sens dubte més avorrit de la marxa, completament descobert i de bosc on ens surt de tant en quant un sol abrasador, són gairebé 6 quilòmetres que es fan força eterns, és un punt on podríem córrer però decidim no fer-ho, ningú ho diu en veu alta però tampoc ningú proposa de fer-ho, en la ment de cadascú resten els seus motius, en la meva us puc dir que els quilòmetres pesen, en portem quasi 40 i això es nota, massa ganes de córrer en aquest moment no en tinc. Remuntem fins al Cim de Solanes de 914 metres, ens trobem ja en el punt quilomètric de la marató, els 42 quilòmetres, el Victor tenia especial desig en que li comuniqués quan arribéssim a tant màgica xifra, doncs just en aquell punt un nou control i avituallament, ens donen ànims ja que cada vegada queda menys.

 

 Arribem en aquell punt on ja no comptes el que portes fet sinó els que queden i això ens fa agafar molta moral per coronar l’últim cim, el Castellar de 944 metres, tot pujant per una pista emporlanada, segellem el control i ens mullem una mica la cara per afrontar el tram final, de moment 5 quilòmetres de baixada, en alguns trams ens posem a córrer novament, es brutal, portar més de 40 quilòmetres i encara tenir forces per córrer m’omple d’orgull tot i que començo a notar que les butllofes comencen a fer acte de presència, el Guillem comença a tenir problemes amb els peus i Victor diu que no pot fer tres passes seguides però no ho sembla pas ja que manté la com postura i de quina manera.

 

Travessem asfalt i pista fins arribar a un tram matador d’asfalt que et remunta fins al Coll de Sapera i que es fa molt i molt pesat, quan arribem a dalt del coll tenim l’últim avituallament, coca i xocolata que et rebifa de valent, i pastilles de magnesi per les rampes, estem al quilòmetre 52, no res nois, que ja hi som, sis quilòmetres i ja la tenim al sac.

Baixem per una pista molt dolenta per la quantitat de pedres que té, a mi se’m claven com agulles a les butllofes cada vegada més doloroses, al Guillem el torturen els peus i aquestes pedrotes no l’ajuden gens i de Victor que dir, que li salta la vena competitiva i no vol que l’avancin tres caminadors-corredors que ens han acompanyat durant tota la marxa, es posa a córrer com si li anés la vida, encara ara no entenc a on treu la força per fer-ho a aquella velocitat, jo em poso a córrer però el dolor de les butllofes em frenen, ja desisteixo de córrer més, i em conformo amb el temps que farem, unes 11 hores i 30 minuts com a molt, el Guillem també pensa com jo i el meu germà ens espera a l’entrada del poble, entrarem tots junts per l’arribada.

Encarar els últims metres fins l’arribada és una satisfacció molt difícil d’explicar, és un sentiment i aquest sentiment s’ha de viure per entendre’l, per moltes paraules que pogués escriure mai podria transmetre tot el ball d’imatges i de sensacions que t’inunden en aquests moments, no cal que hi hagi gent aplaudint o cridant, només veure la figura menuda del meu fill i la meva neboda treure els seus caps sense gaire convicció i de sobte arrencar a córrer cap a nosaltres amb els seus bracets ben oberts et fa sentir la persona més agraciada del món. No cal ser el guanyador, mai ho seré com a número 1 perquè no tinc l’esperit competitiu necessari ni l’esperit de sacrifici que tenen de fer els números 1, però en el meu propi repte, en els meus senzills objectius si que en sóc guanyador, lluito contra mi mateix i quan compleixo l'objectiu em sento el més feliç del món. A tot això s'hi ha de sumar aquell moment del meu fill, que no entén res del que estic fent, i que em rep amb aquella careta d’alegria cridant com si l’èxit fos seu, per a mi es deté el temps i no cal que girin més les agulles del rellotge, no cal...el temps s’atura i deixes que el benestar sigui exclusiu per un mateix.

Allà estan les nostres dones, les tres en estat, gestant els nostres futurs fills, veure-les a elles també té un significat important, elles aguanten estoicament les nostres absències per entrenar, les nostres avorrides xerrades sobre els nostres projectes i les nostres sensacions després d’un entrenament, elles aguanten també els nostres fills quan no hi som, per elles també dedico aquest moment, només em fa pena que no en gaudeixin com nosaltres ho fem, perquè per gaudir-ho han de córrer.

Creuem l’arribada i segellem l’últim control, és aquest moment on veiem que hem aconseguit completar els 7 Cims en 11 hores 27 minuts, mitja hora abans de la nostra previsió, baixar de les 12 hores, objectiu assolit, ens encaixem les mans, els nostres ulls revelen l’enorme satisfacció però aquesta no serà ben real fins que no estem a casa, dutxats i tranquils, fins que no passin les hores i valorem, revivint cada instant, el que hem fet. Arribar no és per a mi la més gran satisfacció, és el camí per arribar-hi, els moments que deixes enrere per aquells camins enfangats, per aquells cims i boscos, per aquells desconeguts companys de marxa, per els també desconeguts membres i col·laboradors de l’organització que amb els seus ànims et donaven la gasolina necessària per seguir endavant, per la imatge del Salvador esperant pacientment a que arribéssim, per les nostres converses i mirades de complicitat, per aquells que t’has anat trobant i t’han fet estremir per la seva gran capacitat i força de voluntat i en definitiva, per tot el camí que realitzes cada dia per arribar a assolir el teu repte.

Una cosa tinc molt clara, m’ha encantat aquesta marxa i no queda més remei que tornar-hi l’any vinent, ara amb el repte de baixar de les 10 hores, comença el compte enrere, ara toca descansar una miqueta!

Satisfacció i cansament van de la mà

Reposant una mica del desgast físic i mental de la jornada

Els més menuts

   Ja es pot consultar la classificació del 2011:
http://www.cep.cat/media/activitats/competicions/2011_7_cims/7_cims_classificacio11.pdf