Passa al contingut principal

Via Ferrada "Les Valls" de Sant Martí Sarroca


Quin poc senderi que tinc a vegades, bé, normalment en tinc poc però aquest dissabte l’he perdut del tot. Tot seguint la cerca dels meus límits avui mateix els he explorat en tota la seva dimensió a la via ferrada de “Les Valls” a Sant Martí Sarroca. Se m’havia posat al cap fer aquesta ferrada i a totes que la volia fer, tot i que a la guia que tinc diu ben clar que la dificultat de la ferrada és molt alta, només per "ferraterus expertus", i com no, allà que vaig amb la meva inexperiència, això si, ben acompanyat d’un mestre en això de les ferrades, el Sergi. Val a dir que m’ha ensenyat a muntar els ràpels com un autèntic mestre i agraeixo molt la seva dedicació i paciència, has estat un gran company de grimpada, en farem més segur.
El Sergi recollint corda
Anem per parts, sortim a les 7h del matí i el Sergi en un acte de advertiment que no he sabut captar (cosa altrament normal per la meva part) em diu d’anar cap a Montserrat a fer “Les Dames”, però un capgròs com jo tenia massa coll avall anar a “Les Valls” i no volia renunciar-la, i com no cap a Sant Martí s’ha dit. Només arribar ja tenim alguna que altra dificultat per accedir a la via, el camí es troba molt embrossat i de difícil transitar, tenim que anar sortejant arbres caiguts i “enredaderes” força molestes. Decidim començar pel segon tram ja que en el primer has de fer un ràpel plomat i el te que muntar un mateix, com que no tinc encara la tècnica per fer-ho aprofitarem per fer algun ràpel d’iniciació per a començar a dominar com muntar la cistella i fer el ràpel amb una mica de soltura, aquest ràpel d’iniciació tindria la menys que apreciable alçada de 35 metres, un pequeño patio de ná...però anem a pams.

En aquesta roca es troba la ferrada

Per arribar al segon tram tenim un pas flanquejat força imponent i aeri, tens que anar acotat i tenint en compte els meus 187 centímetres d’alçada tinc que fer acrobàcies per passar-lo sense masses problemes. Tot seguit arribem a una grimpada vertical que comença amb algunes preses d’escalada, em costa alguns intents fins arribar a la grapa, aquí no em puc assegurar, tenint en compte la meva torpesa pel que fa a escalar ja em fa suar una mica.



Després de passar aquest tram comença un flanqueig que serà el meu gran calvari, molt aeri i tens que canviar de vessant, aquí les grapes per als peus desapareixen i tens que tirar de braços d’una manera espectacular, he de reconèixer que sóc molt torpe posant els peus i tinc moments de dificultat intensos, a més li sumes el pati i lo exposat del moment i tens la coctelera que comença a menejar, allò que molts diuen el parkinson, uns tremolors incontrolables que et juguen una mala passada de pebrots. Tot això sumat fa que perdi el control de la situació i que la força se’n vagi a prendre pel sac, prenc la decisió de passar-ho el més ràpid possible o em quedo allà amb l’últim alè de força perdut, però en un intent a la desesperada perdo el peu dret a l’aire i la caiguda ja és inevitable, aconsegueixo agafar la grapa però ja no em queda força per mantenir-me i em converteixo en un xoriço penjat. En aquest punt les pulsacions s’han disparat considerablement i ara queda la part més dura, estant penjat intentar remuntar amb els braços fins la grapa per poder posar la baga de decans, ho intento d’una manera i d’una altra però encara no m’he recuperat, em falta la força necessària i els nervis no em deixen posar la baga, en resum, que el Sergi m’ajuda a sortir d’aquesta, faig un últim intent d’agafar-me a la grapa i posar un peu per ajudar-me, ho aconsegueixo i el Sergi em canvia el disipador mentre poso la baga, per fi surto d’aquest intens moment. Aprofito una roca per descansar, encara em tremolen les mans i noto la musculatura increïblement bufada, dura com la roca. Mira que a la guia ho deia clar, un pas molt difícil, i us puc assegurar que ho és, i de valent.
Són en aquests moments quan un aprèn moltes coses, una d'elles és saber que tinc de treballar més els braços i l'altra encara la tinc que millorar més, la força mental, dominar l'auto control en moments delicats, en aquesta ferrada he perdut una mica el control i m'he deixat vèncer per els nervis..... s'ha de treballar aquests aspectes.



Encara ens queda un tram similar al que acabem de fer, el Sergi em proposa de baixar rapelant, després de valorar la situació decideixo fer el ràpel i no continuar per la mateixa dificultat que abans, no tinc la força mental i física suficient, he quedat molt tocat del sobreesforç anterior. El ràpel que farem té 35 metres d’alçada, per aprendre a muntar un ràpel Déu ni do com m’apreta el Sergi, però prefereixo el ràpel sens dubte i cap allà vaig. M’ensenya com muntar la cistella i descobreixo que és d’una facilitat increïble, tot just muntat el ràpel ens tirem avall i gaudeixo del moment com mai, ja havia fet algun que altre ràpel però aquest el gaudeixo com si fos el primer. Un cop avall anem a trobar altra vegada el segon tram de la ferrada, pugem una mica per uns graons i anem a buscar el segon ràpel de la ferrada, un ràpel que passa per dins d’un forat a la roca, no hi ha gaire alçada i em permet còmodament muntar-lo ja tot sòl, sempre amb la supervisió del Sergi i cap avall altra vegada.




Tot seguit tornem al punt dels graons i remuntem cap a dalt passant de llarg el forat fins que arribem al final i tirem enrere novament per anar finalment a buscar el primer tram, decidim obviar un pas que ja havíem fet abans i novament muntar un ràpel d’uns 15 o 20 metres, agafant soltura en el tema de muntar el ràpel.

Una bonica postal ens acompanya tota la via ferrada


Finalment arribem al punt inicial, aquest tram inicial està desmuntat com podreu veure a les fotografies i la roca està molla, es pot passar però sense assegurar, per suposat que decideixo no passar, m’estimo massa la meva vida com per arriscar absurdament, busquem una via d’escapament per situar-se una mica més endavant i obviar aquest pas inicial tan perillós, aquí trobem el llibre del muntador d’aquesta ferrada, hi deixem la nostra signatura.
Detall del primer tram

L'inici del primer tram, desequipat i perillós

Grapes tallades del primer tram


Després de sigan anem cap al ràpel plomat, però en aquest punt, un s’ha de muntar el ràpel tot solet sense possibilitat de ser supervisat per algú altre, massa delicat encara per els meus coneixements i experiència recent adquirida. Com no, tornem a muntar un altre ràpel que ens deixarà molt a prop de l’original i cap avall s’ha dit. En aquest punt posem punt i final a la via ferrada de “Les Valls”, l’hem fet a la nostra manera  sense seguir l’ordre real, la ferrada està incompleta i no equipada en alguns trams i això fa que haguem de tenir molta cura al fer-la i fixar-se molt bé perquè no es pas fàcil trobar-la i seguir-la. En total hem estat 3 horetes pujant i baixant, el que té justament aquesta ferrada, és que pots fer el que vulguis i et dóna moltes possibilitats. Si voleu fer-la teniu en compte de portar material per a fer els ràpels sinó us trobareu sense la possibilitat d’explorar-la, a més, porteu un calçat còmode que permeti un bon tacte amb la roca, sinó patireu de debò. Ara, a gaudir-la!!!!
Aquesta cara se m'ha quedat després de la volada
          

Comentaris

  1. Primer, Sergi gràcies per portar a aquest personatge amb un esperit fora dels límits a profunditzar en ferrates i el material de montanya.
    Es un pas important per poder portar-lo al següent límit, "ESKALAR".
    Caste, no havies volat mai, això si ke es volar, kuan eskalis encara fliparas mes.
    Res mes a dir, SAMBARI TOGEDER, FOREVER AN EVER.

    ResponElimina
  2. Això d'eskalar ja m'ho rumiaré, sóc bastant torpe, a mi m'han de posar graons o clavijas per pujar. jejeje

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer