Passa al contingut principal

Els pronòstics es fan realitat

Després de fer uns quants quilòmetres, de suar la gota grossa i d'anar valorant dia a dia les sensacions, arriba el dia en que els metges et posen a les seves mans i fas la coneguda prova d'esforç, és aquí on desapareixen els dubtes i alguns ens hem d'enfrontar a la crua realitat.
En algunes ocasions jo personalment em trobava que al començar un trail running m'ofegava, algunes vegades més, altres menys però sempre em durava durant 45 minuts, després d'aquest temps ja podia seguir sense problemes, es clar, plantejar-te córrer 45 minuts només per superar aquesta fase i a partir d'aquí posar el comptador a zero es fa força difícil. Jo sempre atribuïa aquesta situació a la humitat relativa, ja que en sóc alèrgic i amb la medicació habitual anava fent però sempre tenint en compte aquest handicap que arrossegava. Cal tenir en compte que només em passa amb el trail running i en ocasions en BTT, mai amb activitats esportives on la necessitat de ventilar fós tant acusada com al trail.
Al "meollo", que amb la prova d'esforç d'avui tinc un diagnòstic definitiu de la situació, tinc una AIE, asma induïda per esforç, l'estat físic és correcte, el cor perfecte però apareix la AIE. Al començament he quedat abatut per la notícia però he començat a mirar informació i poc a poc vaig assumint la meva situació, el millor de tot és que es pot tractar i solucionar en part, una gran notícia, és per aquest camí cap a on he d'anar.
Ara comença un nou repte, per fi he trobat el meu "límit" i ara toca treballar per superar-lo, mentalitzar-me i com diu el Pep Guardiola "persistirem", comença un ritual de metges i proves per trobar el remei, altres esportistes han après a controlar la AIE mitjançant tècniques de calentament i medicació, perquè no fer-ho jo, ara almenys ja no pensaré més sense trobar-hi remei, ara pensaré en el remei.
Deixo un parell de links que he trobat sobre aquest tema, si tu ets un més de la llista ja sabràs de que va tot però potser tens AIE i no ho saps del tot cert, anima't, aquí no s'acaba tot.....


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer