Passa al contingut principal

Diumenge de Trekking amb el Soci

S'acosta l'últim cap de setmana de febrer, aquell cap de setmana anirem a muntar el Besiberri Sud i com no tenim que entrenar una miqueta de "fondu". Avui diumenge era el dia escollit per anar amb el "Soci" a fer una mica de quilòmetres pel "monte".

El company de fatiga, el "Soci"
Sortim des de la Bisbal del Penedès, abans hem deixat un cotxe a Coll d'Arca per a tornar, i anem cap al Montmell passant per Mas Bartomeu, on fem un esmorzaret d'aquells que senten molt i molt bé, és un veritable plaer estar envoltat de grans vistes i amb aquest gran dia que ens està fent. Seguim fins a Coll d'Arca, i coronem la Talaia del Montmell per la banda de Coll d'Arca on fem una aturada per admirar el paisatge, fa un dia tant bo que veiem nítidament les muntanyes nevades dels pirineus.

Els dos pajarus
Un servidor al cim de la Talaia
Hem tardat un temps real de 4 hores, sense aturar el crono quan hem parat a esmorzar, anem molt bé i decidim baixar cap a Cal Magí Vidal i poder admirar el preciós Pi de les tres soques.

El naixement de les tres soques del pi
El  pi de les tres soques



Seguim de ruta per la zona frondosa d'aquesta vessant nord oest, gaudint en cada instant de la ruta, passem pel Cal Magí Vidal i resseguim el camí que empalma amb la ruta de la natura, trobem molts arbres caiguts però passejar per aquesta pista és un plaer com pocs.




Arribem finalment a Coll d'Arca on haviem deixat el cotxe al matí, ha estat un dia molt profitós, sense gairebé voler-ho hem fet 1625 metres de desnivell acumulat, 1022 metres de desnivell positiu i 603 metres de desnivell negatiu. Un total de 16'77 quilòmetres amb un temps de 6 hores, aquí hem de descomptar 1h i 15' que hem estat descansant per esmorzar i a dalt de la Talaia, bones sensacions de cara a l'assalt del Besiberri.


Perfils de la ruta

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca