Passa al contingut principal

Barretes o gels energètics?

Per començar que són i per a que serveixen aquests complements energètics, les barretes energètiques son un complement nutricional que proporciona a l'esportista les necessitats d'energia que tindrà durant un esforç intens i perllongat. Ajuda a disminuir la fatiga, a millorar el rendiment i a facilitar una recuperació més ràpida després de l'entrenament.

El seu consum té moltes aventatges:
  • Fàcils de portar i de fàcil digestió
  • Molt riques en hidrats de carboni, el que permet recarregar ràpidament els dipòsits de glucògen (llegir article sobre els Hidrats de carboni.
  • Contenen minerales i vitamines fonamentals per a l'organisme. Vitamines B1, B2 i B6, col·laboren a    l'assimilació dels hidrats de carboni per alliberar energía. La vitamina C, que té un efecte antioxidant, millora la recuperació i l'assimilació de ferro, fonamental per transportar  oxígen, des dels pulmons a tots els teixits, sobre tot als muscles.
  • Aporten 350 i 500 caloríes per cada 100 grams, però són calories netes ja que no contenen greixos
Les barretes proporcionen aquesta energia mitjançant una alliberació lenta, o sigui que notarem els seus efectes de forma progressiva. Es bo menjar-ne una uns 30 minuts abans de la pràctica esportiva. Si la duració de la sessió és molt llarga, tipus senderisme o alpinisme es pot repetir una durant l'activitat i una més al finalitzar per recuperar el glucògen que hem gastat.

Els gels energètics son pràcticament el mateix que les barretes però ténen una diferència que cal tenir en compte, són amb un índex de glucosa més alt i d'assimilació molt més ràpida que la barreta. La barreta tarda uns 30 minuts en començar a fer efecte i aquest és progressiu mentre que el gel pot fer efecte en tansols 5 minuts. És un "xute" d'energia ràpida molt útil en un moment puntual de l'activitat en que sentis que et fallen les forces o tens una pujada intensa per davant i necessites un plus, però s'ha d'anar en compte ja que tot el que puja baixa i et pot donar un "baixón" important, el gel s'ha de prendre amb consciència, a vegades convé reservar-lo per quan quedi poc per finalitzar. Convé que els provis durant els teus entrenaments per veure com respòn el teu cos, d'aquesta manera a una cursa tindràs la lliçó apresa.
Un tuc molt útil, que he fet amb relativa freqüència durant una sessió molt intensa, és disoldre un gel en un bidó de 250ml d'aigua i anar-lo dosificant, bebent de forma molt moderada. Personalment he notat que em manté força bé durant la sessió. De totes maneres sempre tingueu un gel a mà per si de cas us ataca la famosa "pájara" o "xocar contra el mur", en aquesta situació de fallada general per falta de glucosa el gel us podrà reposar el suficient per finalitzar la vostra sessió.

Recordeu provar diferents marques durant els vostres entrenaments fins que trobeu la que millor s'adapta a les vostres necessitats o que senzillament us agraden més de sabor. Ara, a on hi hagi un bon entrepà que "me quiten lo bailao".





Comentaris

  1. Bon dia am@cs. Jo en fa de temps que hi faig vici de muntanya per asfalt amb uns registres diaris de + - 50 km, i sempre en els meues sessions d'entrenament o pràctica esportiva prolongada, sempre he anat cobert amb aigua i amb un bidó complementari de beguda per esportistes (tipus aquarius), i m'ha anat molt bé.
    Ara tot i tenir les cames fortes, a raó de preparar una cursa de muntanya de 18, 60 km i amb un desnivell de 940 m (la qual ja hi vaig fer el darrer any) he canviat l'entrenament a quick steep (ja que per problemes d'esquena no hi dec correr, i segueix emprant els mateixos suports energètics complementaris, i em va bé, tot i això el haver llegit el vostre article (text) explicatiu, a enrequit els meus coneixements i de segur que per a la 2a pujada a la figuereta de Pego 2014, pot ser faça algun canvi a millor.
    Salutacions i GRACIES esportistes

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de