Passa al contingut principal

Comencem un nou any, nous reptes

Hola a tothom, l´any 2011 ja està aquí i és hora de fer balanç de com ha anat el 2010 i renovar els objectius per al 2011, toca posar-se les piles i treballar de valent.
Pel que fa al 2010 el balanç a estat molt positiu, els dos grans reptes han estat assolits i amb bona nota, dues grans travesses com Cavalls del Vent i Carros de Foc, a més cal sumar-hi l'ascensió al Pedraforca i batejar-me amb les curses de muntanya amb la segona edició de la Cursa de Riera de Gaià. Però no només són els objectius sino les llargues hores d´entrenaments, en BTT, fent senderisme i corrent per les muntanyes del Penedès. Amb vent, pluja, neu, fred i calor, en qualsevol de les condicions possibles però sempre gaudint d´entrenar, superant-se cada dia i en cada moment. També patint els moments durs, aquells dies en el que no pots, en els que l´alèrgia asmàtica t´impedeix rendir, en que les cames no et tiren i comproves que el teu progrés es veu frenat de cop, això t´ajuda a ser fort mentalment i no llençar la tovallola, seguir sempre endavant.
He acabat l´any sortint a córrer el dia 31 de desembre i just en aquest dia em lesiono del tormell, no és res greu però trista forma d´acabar el gran 2010, una senyal d´advertiment que cal escoltar.
I al 2011 què?
Doncs moltes coses, potser masses i tot però els objectius hi són i cal treballar per ells, per començar prosseguir el les curses de muntanya i superar-me a mi mateix, entrar al gimnàs una altra vegada i treballar a fons, aquest tema el vaig descuidar i les molèsties musculars han anat en augment, ascensions invernals, a calçar-se els crampons, piolet i cap amunt, Cavalls del Vent en 36 hores, la Trail Walker 2011, dues grans travesses més, els Estels del Sud i la Porta del Cel, tornar al Pedraforca i fer alguns picatxos més, fer el primer tram del Camí de Sant Jaume i .....mmmm.... un grandíssim objectiu per l'estiu, però d'això ja en parlaré en breu......molta feina

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer