Passa al contingut principal

Comencem un nou any, nous reptes

Hola a tothom, l´any 2011 ja està aquí i és hora de fer balanç de com ha anat el 2010 i renovar els objectius per al 2011, toca posar-se les piles i treballar de valent.
Pel que fa al 2010 el balanç a estat molt positiu, els dos grans reptes han estat assolits i amb bona nota, dues grans travesses com Cavalls del Vent i Carros de Foc, a més cal sumar-hi l'ascensió al Pedraforca i batejar-me amb les curses de muntanya amb la segona edició de la Cursa de Riera de Gaià. Però no només són els objectius sino les llargues hores d´entrenaments, en BTT, fent senderisme i corrent per les muntanyes del Penedès. Amb vent, pluja, neu, fred i calor, en qualsevol de les condicions possibles però sempre gaudint d´entrenar, superant-se cada dia i en cada moment. També patint els moments durs, aquells dies en el que no pots, en els que l´alèrgia asmàtica t´impedeix rendir, en que les cames no et tiren i comproves que el teu progrés es veu frenat de cop, això t´ajuda a ser fort mentalment i no llençar la tovallola, seguir sempre endavant.
He acabat l´any sortint a córrer el dia 31 de desembre i just en aquest dia em lesiono del tormell, no és res greu però trista forma d´acabar el gran 2010, una senyal d´advertiment que cal escoltar.
I al 2011 què?
Doncs moltes coses, potser masses i tot però els objectius hi són i cal treballar per ells, per començar prosseguir el les curses de muntanya i superar-me a mi mateix, entrar al gimnàs una altra vegada i treballar a fons, aquest tema el vaig descuidar i les molèsties musculars han anat en augment, ascensions invernals, a calçar-se els crampons, piolet i cap amunt, Cavalls del Vent en 36 hores, la Trail Walker 2011, dues grans travesses més, els Estels del Sud i la Porta del Cel, tornar al Pedraforca i fer alguns picatxos més, fer el primer tram del Camí de Sant Jaume i .....mmmm.... un grandíssim objectiu per l'estiu, però d'això ja en parlaré en breu......molta feina

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca