Passa al contingut principal

On son els teus propis límits?

Entrenant en solitari un pensa moltes coses, de vegades et dona per reflexionar i quant notes un progrés important penses en els teus límits, però també ho fas el dia que no pots amb la teva ànima, el dia que les cames no tiren i ets sents frustrat, la perspectiva canvia en els dos casos, el bo es aprendre’n de tots ells, fes-te la pregunta, a on estan els meus límits?
Els límits estan allà a on els posem, cadascú té els seus propis límits però de vegades ens podem arribar a sorprendre de com podem traspassar-los. M'explico, l'ésser humà tenim reaccions de tota mena però n'hi una de molt especial per parlar dels límits, l'adrenalina. Quant apareix l'adrenalina aquesta provoca un estat en la persona que li permet fer coses que en un estat normal serien pràcticament impossibles, com per exemple córrer sense parar o tenir una força molt més potent que l'habitual, diuen que una dona podria aixecar perfectament un cotxe si el seu fill hi estigués a sota. Aquest simple exemple és molt clar, segur que a la persona en qüestió si li preguntéssim on estan els seus límits abans d'experimentar la pujada d'adrenalina, respondria posant el llistó molt més baix o sigui que els nostres límits no sabem ben bé del tot fins on poden arribar. A llavors, perquè preguntar-s’ho?
Quan vaig començar a entrenar de forma més intensa vaig notar una evolució important, però tenia la sensació de que no podria enfrontar-me a pujar rampes importants corrent, o senzillament no sabia ni si podria córrer més de 10 quilòmetres seguits, començava a tenir la sensació d'estar estancat, de no poder progressar com a mi m'agradaria. L'altre dia corrent pel Montmell vaig notar un impuls molt important, havia aconseguit el que just 15 dies abans pensava que no podria arribar a fer. Havia superat el meu propi límit imposat i quasi sense saber-ho acabava d'imposar-me'n un altre de nou. Aquesta és l'essència del progrés dels teus propis límits, posar-los de mica en mica i anar-los superant, d'aquesta manera seguim mantenint la motivació, no desistim a la primera de canvi i sempre tenint present que els nostres límits poden ser molt més alts del que ens pensem, perquè no seguir buscant-los?  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca