Passa al contingut principal

Bateig acomplert, Cursa de Riera de Gaià aconseguida!!

Finalment a arribat el dia de la meva primera cursa, no ha estat una història fàcil ni molt menys, francament he de dir que el dia abans i fins la 1 de la matinada no tenia gens clar si acabaria corrent l’endemà. El dissabte vaig patir una enganxada derivada de la contractura crònica del trapeci, quan passa això significa que em pinça el nervi cervical i em puja un dolor inhumà per les cervicals fins arribar al cap, provocant un mal de cap difícilment suportable. Vaig assistir al dispensari mèdic del que disposem a la feina i em van tenir que punxar antiinflamatori, calmant i un relaxant muscular oral, vaig tenir que plegar de la feina per aquest motiu i anar cap a casa, directe al llit. Van anar passant les hores i el dolor no afluixava, mala senyal perquè quant et mediquen per injectables el dolor hauria de remetre en mitja hora, en definitiva que a la 1 de la matinada vaig aixecar-me a menjar alguna cosa (sort que la gana no m’abandona) i fer-me la idea de que la cursa s’acabava per a mi en aquell precís instant. Per si de cas em vaig posar el despertador a les 7:30h, depenent de com em llevés acabaria prenent la decisió final. Quan sona el despertador comprovo que el dolor ha desaparegut per fi, en un rampell d’inconsciència em llenço a la piscina i em disposo a anar-hi, encara no se com reaccionarà el meu cos a tanta medicació però la millor manera de saber-ho és comprovar-ho sobre el terreny.
Arribo a Riera de Gaià i vaig a recollir el meu dorsal, he de reconèixer que estic força nerviós, aquest és el meu bateig en curses, penso amb els demés corredors i si podré donar el suficient de mi, no puc negar que no ho tinc gens clar però que em disposo a gaudir de l’experiència, vull passar-ho bé, la competició no entra en els meus plans, almenys en el dia d’avui. Escalfo uns 20 minutets, se de bona mena que fins els 20 minuts no rendeixo mínimament bé i aprofito per fer els obligats estiraments. Queden cinc minuts i els corredors dels 7K, 127 en total es comencen a posar en formació, decideixo posar-me al final de tot, no vull ser un destorb per als que vinguin com fletxes, un reguitzell de nervis comencen a pujar per la panxa fins que sona el clàxon i comença la festa, arrenco a córrer amb un ritme prou suau i en breu començo a avançar a corredors, per un moment penso si estic anant massa ràpid perquè em sorprèn avançar força gent només de sortida però em trobo bé i segueixo fins trobar un corredor que em dona un ritme amb el qual em sento prou còmode i m’hi enganxo, així anem fent fins que arribem al Km2, miro el cronòmetre i comprovo que porto encara no 10’ de carrera, estic anant a un ritme de 5 minuts per quilòmetre i em sorprèn ja que mai he anat jo en aquest ritme i em trobo molt bé, el pulsòmetre em marca que estic anant a un 85% de FR i no noto aquesta intensitat en el meu cos, serà allò que diuen del plus de motivació que et donen les curses, crec que si. Però no tot serà tant bonic, perquè arriba la primera de les grans rampes de la cursa, una pujada d’aquelles que fan por, tothom s’atura i comença a caminar, passo pel primer control de pas i esbufegant arrenco a córrer la baixada força tècnica i molt maca, aquí torno a avançar a gent, la veritat és que em trobo com una llebre saltant per les pedres i guanyo alguna posició més fins que arriba la segona rampa, ara començo a pensar que potser hauria estat millor sortir per la meitat de la graella de sortida, aquest circuit no et permet avançar gaires posicions i una bona arrencada m’hagués pogut deixar en millor posició de la que acabaré, però com que no he vingut a competir doncs a passar-ho bé!!, tornem a fer una altra vegada la pujada tremenda d’abans fent un bucle i començo a deixar un espai amb els de darrera fins que entrem als 2 últims quilòmetres, aquí les cames em comencen a pesar una mica degut a les pujades brutals que acabo de fer, abaixo el ritme ja que tinc força distància guanyada als meus perseguidors i em prenc els últims 2000 metres amb calma, enfilar l’última recta ja dins del poble amb la meta al final és una de les sensacions espectaculars que et donen les curses, la gent aplaudint i donant ànims és indescriptible, creuo l’arribada amb un crono de 55’ minuts i en la posició 92, recuperant unes 30 posicions des de la sortida, en total tenia per darrera a 35 corredors.
Fent una valoració final estic molt satisfet, penso que una millor estratègia de sortida i un ritme una mica més alt m’hagués col·locat en millor posició, cinc minutets els hagués pogut retallar perfectament i quedar entre els 60 millors però per ser la primera vegada prou content, ara ja tinc un llistó que superar poc a poc i retornen els entrenaments per aconseguir-ho.
Per cert, la cursa de Navarcles del dia 19 como que no, els seus 250 metres de desnivell positiu fan que m’ho pensi una mica, entrenem una mica més i encarem les curses del gener amb més força encara.
I després de la cursa, una bona dutxa, gaudir de la companyia del meu fill i a les 14 a treballar, si un és bo per anar a córrer també ho ha de ser per currar, la frase típica dels pares quan era més jove, tot i que el córrer era substituit per anar de festa.
Apa, siau!
Aquesta és la foto de la sortida de la cursa 7K, per suposat que no em veig ni en pintura, quan pengin totes les fotos de la cursa suposo que podré veure la meva cara esbufegant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer