Passa al contingut principal

Test Trenkakames 2010


Sentir el teu cos al límit, una experiència difícil d’explicar i que la gent ho entengui, siguem realistes, la gent bàsicament es pensa que estàs sonat i potser tenen raó.
Ja fa temps que el cuquet de l’ultra resistència em fa pessigolles a l’estomac, tot comença fent una activitat normal, marcant objectius interessants i d’altres de més ambiciosos i moltes hores d’entrenament en solitari sempre pensant en el futur més immediat. Poc a poc comences a fer balanç de fins a on podries arribar, on estaria el teu propi límit i si podries resistir-lo i la curiositat t’hi porta de pet.
Podria dir que aquest any ha estat molt interessant pel que fa als reptes assolits, els meus dos pilars fonamentals eren dues grans travesses de muntanya, els Cavalls del Vent i la Carros de Foc, tots ells assolits amb uns resultats molt més que satisfactoris, tant a nivell personal de sensacions obtingudes, com a nivell físic i cardiovascular tot ben monitoritzat, però d’això ja en parlaré més endavant. La qüestió és que després d’aquests dos gegants volia portar al meu cos cap a una exigència més alta i la Trenkakames podia ser una bona alternativa. Una marxa contínua de 82 quilòmetres i més de 5000 metres de desnivells acumulats, com que per qüestions laborals no podia fer-la el dia oficial vaig decidir explorar-la pel meu compte, sense una meta definida, senzillament anar fent fins que creies que ja en tenia prou, sense portar l’exigència a l’extrem màxim, diguem de forma senzilla fer un test personal sense trencar-me. Vaig trobar un boig com jo, el Guillem que animat per la fita de la Carros de Foc s’hi va apuntar sense pensar-s’ho gaire. Francament he de dir que fer la Trenkakames per lliure et posa un hàndicap molt important, per una banda no tens el camí marcat com el dia oficial i per l’altra t’has d’oblidar dels avituallaments i serveis oficials, aquí tu ho has de portar tot a sobre i ben calculat i per suposat un bon GPS amb la ruta introduïda si no et vols perdre tontament. El dia escollit va ser el 22 d’octubre, vam decidir prendre la sortida a les 20:30h del vespre i fer les primeres hores de nit, el motiu d’aquesta nefasta decisió era començar frescos, i si trencàvem en algun lloc, que no fos durant la nit, d’aquesta manera el company que teníem alertat com a cotxe escombra ens pugues venir a recollir a una hora prudent. Francament caminar 12 hores de nit només amb la llum del frontal i amb una brutal humitat va ser una de les experiències físicament i mentalment més dures que recordo, la sensació que tenia seria molt difícil d’explicar, les hores passaven molt ràpides però la nit no s’acabava mai....qui ho entén?

Les previsions meteorològiques de la nit que ens espera son bones, cel clar i amb lluna plena, temperatures força agradables i gens de vent però la humitat serà molt alta, aproximadament del 95%, aquesta última dada l’hem subestimat massa. Segons el plantejament inicial hem suprimit el tros que va fins les platges del Vendrell, creiem que aquest tros no té cap mena d’atractiu per a nosaltres i anem directament a buscar la serra Pedregosa, tampoc estem competint i per això ens prenem algunes diligències. Posem el comptadors a zero i iniciem el camí animosament. Comencem a gaudir de les vistes il·luminades del Vendrell i els seus voltants i de la meravellosa claredat de la lluna, fins i tot apaguem els frontals ja que ens hi veiem força i el camí no es complicat, en un parell d’hores arribem a Albinyana i enfilem cap a l’ermita de Sant Antoni, allà ens prenem un petit descans i prosseguim en direcció al  Xalet de l’Alemany, de moment tot surt perfecte, arribem a Masarbonès i tot seguit Masllorenç, aquí decidim fer una aturada per menjar l’entrepà, portem ja recorreguts 20qm i 4 hores i 44 minuts, no seria de moment un temps massa bo però com que no lluitem amb el crono sinó en la nostra resistència física no li fem massa cas al cronòmetre. En aquesta aturada comencem a notar que la humitat es farà una mala jugada tota la nit, elonguem la musculatura però aquesta no acaba de respondre, sembla com garratibada, a tots dos ens passa el mateix i no ens havia passat mai, deduïm que la humitat no ens està ajudant gens però la decisió ja està presa i tenim que seguir. Reiniciem la marxa cap a Mas d’en Bosc i a partir d’aquest moment arribem ja a la part més dura de la marxa, tenim que carenejar fins a la Talaia del Montmell i realment es fa dura i pesada, la humitat i la poca visibilitat ja que la lluna s’ha quedat tapada per una petita banda de núvols fa difícil en alguns moments visualitzar el camí, en algun moment ens posem en camises d’onze barres i perdem el rastre del corriol, sembla no acabar mai i la musculatura sembla no respondre com ho fa sempre, fins que noto una terrible punxada al genoll, no sembla ser “important” i segueixo sense dir res al company, però no sembla que haguem de veure la Creu i l’ermita mai. Quan per fi arribem anem cap a l’àrea recreativa, tenim que reposar una mica i carregar d’aigua, aprofitem per menjar una miqueta de les maleïdes barretes energètiques abans de fer la grimpada final. El frontal ja m’està fent agafar un mal de cap de pebrots però ens queda una horeta i mitja per a que surti el sol, i en tenim ja unes ganes terribles de veure’l, com he dit abans les hores passen ràpides però la nit no s’acaba mai, això es nota molt en el nostre estat d’ànim, estem apagats, aquells somriures del començament han quedat enrere i maleïm la humitat, estem calats fins als ossos i tota la roba mullada com si hagués plogut. Ens donem ànims i comencem a pujar al punt més alt de tota la ruta, la Talaia del Montmell. Tot pujant, i a pocs metres d’arribar al cim el genoll em torna a embotzegar una punxada terrible, no el puc moure ni endavant ni enrere, si he de dir la veritat aquest moment va ser força dur, em vaig espantar ja que creia que d’aquí ja no em podria moure. Després d’uns minuts de palpacions al genoll i d’alguns estiraments comprovo que el genoll torna a tenir mobilitat, i tot mirant la comarca despertant-se em salta la guspira temerària i decideixo continuar, ja comença a despuntar el sol i la seva claror ens dona una moral descomunal, com si fos una injecció d’energia directament a la vena, tantes hores desitjant la llum solar per abandonar ara? Ni somiar-ho, portem 11 hores caminant i pensar que en l’edició oficial ja feia un parell d’hores que el primer havia arribat ens fa estremir de valent, quins collons tenen alguns.

Ara ens toca baixar, ho fem per l’altra cara del Montmell, una cara completament diferent a la que estem acostumats a veure sempre, una cara boscosa i ombrívola on creixen per tot arreu les plantes i els arbres, la baixada és molt maca i el genoll sembla no patir gaire baixant, la fem animosament i ens permet contemplar el pi de les tres soques, un bell i rar exemplar. Quan ja hem arribat al fons hem de pujar fins passar molt propers a l’Ermita de Sant Marc, i seguir fins arribar al poble de Selma, no sense donar la volta al Puig de les Forques i entrar per darrera de Selma, un poble que em captiva especialment pel seu passat, aquí es van establir els Templers i van construir el Castell de Selma ara completament derruït i la imatge del seu campanar encara dret es meravellós. A partir d’aquest moment comencem a valorar seriosament el fet d’aturar-se a Aiguaviva, haurem completat 50 quilòmetres, el fet de no tenir uns avituallaments com Déu mana ho notem i molt, les barretes et deixen una cremor d’estomac important i tenim la necessitat d’ingerir alguna cosa més normal. Ens dirigim finalment al Pla de Manlleu, definitivament ja tenim presa la decisió final, una última empenta i donarem per finalitzada el nostre repte, arribem a Aiguaviva amb 14 hores i 35 minuts per ser exactes, i ens aturem al restaurant del poble, com no ens felicitem, mai no acabar es una derrota, estem orgullosos del que hem fet, com aquell qui no vol hem fet tota la part més dura de la Trenkakames i a més de nit, està molt clar que començar de nit és la clau de que ara mateix haguem decidit aturar. Segons els càlculs ens quedarien unes 4 hores per acabar a un bon ritme però estem mentalment trencats per la dura foscor i humitat de la nit i per adobar-ho tenim una gana de diables, no ens enganyem, aquí al restaurant serveixen una carn a la brasa i pa amb tomaca dignes de ser ingerides i això fem tot valorant l’experiència, el cotxe escombra ja està de camí.

I arriba el moment de treure’n les conclusions, la propera vegada ho faré de forma oficial, el fet de tenir punts de control i avituallament és un factor importantíssim i fer-ho envoltat de gent és un punt motivador. I per suposat, que la nit t’agafi ja de baixada, la nit ens ha destruït i de quina manera. Si tinc que valorar l’aspecte físic ho hauré de fer en dues parts bén diferenciades, per una banda la part muscular i per l’altra la part cardiovascular.



Pel que correspon a la muscular ho deixaria en mala posició, està clar que el factor humitat intensa n’és la principal responsable, mai vam acabar d’elongar bé i tenia la sensació de que la musculatura no responia de forma correcta, el dolor intens del genoll esquerra venia de la cara interna i dreta del mateix, està claríssim que és completament muscular i en concret del bíceps femoral i dels músculs dels bessons per la part més alta, i la setmana de recuperació ho demostrava sobradament. Els bessons pròpiament dits també en van sortir força perjudicats.
Pel que correspon al cardiovascular he de dir que completament positiu, en un temps de 14h 35’ la intensitat de l’esforç ha estat del 55%, una dada molt bona que demostra que anava per un camí de resistència molt adequat, vaig estar 4h 30’ dins del marge estimat entre 60% i el 80% d’esforç, i durant 10  hores i 5 minuts vaig estar sempre per sota del 60% d’intensitat. De forma clara i entenedora no em va suposar un esforç cardiovascular, vaig estar sempre a mig gas del que podria donar. Vaig tenir una freqüència mitja de 124 pulsacions per minut arribant fins a una màxima de 157 pulsacions per minut i un desgast energètic de 8662 calories.
En definitiva, que les conclusions finals son molt bones, físicament podia perfectament assolir el repte tenint en compte que els problemes musculars venien derivats de factors externs, no ho diria tant clar si no hagués tingut l’ocasió de comprovar la resposta muscular en les dues grans travesses de l’estiu i en els entrenaments realitzats.

Ara toca posar-se a punt per als nous reptes del 2011, seguiré treballant l’ultra resistència, queda molta feina per fer.


  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer