Passa al contingut principal

Crònica sub9 marxa dels 7 Cims del Penedès


Tercera edició consecutiva en la que participo dels 7 Cims de Torrelles de Foix, aquesta vegada anava francament poc entrenat i amb sensacions no gaire bones però tot i això, h aconseguit retallar mitja hora del meu temps anterior i fer-ho en 8:58 hores.

 
A la sortida, d'esquerra a dreta Pep, Caste, Enric, Xavi, Marc, Rubén


Amb el Rubén, company de feina, vam planificar uns parcials per fer unes 8:30h, amb franquesa jo ho veia quasi impossible tot i que a mesura que s’acostava la cita em deia a mi mateix....i perquè no provar-ho? Aquesta vegada anem uns quants de la feina i ja em col·loco a la línia de sortida quasi al davant, l’estratègia d’aquest any és córrer des d’un bon inici per esquivar els taps del corriol de sortida de Torrelles. Dit i fet salvo aquest contratemps i els meus companys de feina veig que tiren la pujada corrents, jo em reservo per pujar-la a un bon ritme junt amb el Xavi Urgell del Centreex de Sant Jaume, una mica més amunt el Rubén ens espera, però els dos pardals Enric i Marc van amb el ganivet entre les dents cap amunt!.

 


Un cop coronat el primer cim, el Clapí Vell comencem a córrer en direcció al puig de l’Àliga, el temps es bo i seguim en direcció al Pla de Manlleu, tot aquest tram l’any passat el vaig fer corrents a un bon ritme i avançant a molta gent, aquest any es diferent, tots els que anem junts anem al mateix ritme. Vaig molt bé, em deixo distanciar dels meus companys de feina que sempre els tinc a la vista però jo estic molt acostumat a entrenar sol i marcar els meus propis ritmes, em sento més còmode així. Veig que el Rubén no anirà sol i em permet marcar els meus tempos. Un cop passat el Pla de Manlleu, avituallament ràpid seguint tàctica “express” i cap a Vallflor, arribant a Aiguaviva em trobo a l’Antonio que m’esperona, diu que vaig molt bé de classificació i jo ho tinc força clar ja que vaig entre els 60 primers segur, de totes maneres això em comença a generar dubtes de si estaré anant massa ràpid per tot el que em queda per davant. Un cop passat Vallflor comença la primera rampa de les de veritat, la pujada al Montmell, aquí és on ja perdo als meus companys de feina, la pujo amb la calma i noto que em costa un colló de mico pujar-la al ritme que estic acostumat, primer símptoma de que alguna cosa falla perquè justament és el que més he fet aquest hivern, pujar cims! Però un cop dalt em recupero bé i vaig a bon ritme fins l’avituallament de Sant Miquel.

 




Un cop passat el control comprovo que vaig molt bé, per fer temps de 8:30h tenia que passar-lo amb 3:40h i el passo amb 3h, porto 40 minuts de marge! Tot seguit bé el puja baixa des de Cal Magí Vidal fins el km32 aproximadament, abans de pujar al Montagut. El vaig fent, caminant a les pujades i corrent a les baixades fent-la petar amb alguns corredors que anem al mateix ritme, dosifico una mica el ritme fins que arribo al punt on els altres anys hi havia la botifarra, com la trobo a faltar en aquest punt! Tinc molta gana, fins al moment he menjat només plàtans, taronges i fruits secs. La pujada al Montagut es fa dura, tinc un moment de “pajara” més aviat per la gana que altra cosa, un cop assolit baixo a ritme alt fins a l’avituallament on menjo amb ganes l’entrepà i la síndria! En aquest punt coincideixo amb el Pau, un noi que diu seguir-me al bloc, no deixen de sorprendre’m aquests detalls! Aprofito per saber dels meus companys, estan 1km per davant i em sorprenc força, em pensava que anaven més forts i veig que mantinc un ritme prou bo, no m’encanto i marxo ràpid cap al Formigosa.
 
 
 
Només sortir intento córrer però he menjat un pèl massa i camino una mica, no tinc ganes de que es reboti l’estomac, quan veig que puc arriar una altra vegada començo a córrer novament. La pujada al Formigosa és intensa però curta, un cop dalt començo a córrer novament, ara ve aquell tram tant dur mentalment, el vaig superant corrent molt suau fins arribar al Km 42, aquell punt on tot resta i a on ja veus quin temps podràs fer en cursa. En aquest punt em trobo al Marc Ollé, està realment fotut i pensa en abandonar, l’esperono una mica i s’enganxa a mi, tots dos anem fent. He arribat al km42 amb un temps de 6:28h em queden per davant 16km i dues hores per fer el crono de 8:30h! Ho tinc al sac!!! Però durarà poc l’alegria, de cop i volta el peu em fot una punxada de por, a partir d’aquest moment cada petjada és una ganivetada al turmell, per la zona exterior del peu. Em preocupa i molt ja que el peu està en calent i no deixa de fer-me mal, més aviat el contrari va a pitjor. Intento córrer i ho aconsegueixo però no sense patir com un condemnat, m’esperen ara 12km de calvari. El Marc pràcticament s’arrossega, li venen ganes d’abandonar però no ho fa, anem intercanviant sensacions i anar menjant-se quilòmetres, ja veig clar que no podré aconseguir el meu propòsit ja que no puc córrer ràpid com m’agradaria fer-ho, per un moment penso que abandonar serà el millor per evitar una lesió més gran, però saber que als Dous m’esperen els amics i la meva família m’esperona a seguir endavant. Passem ja Pontons i arriba una pujada dureta per l’acumulació de quilòmetres però arribem al Coll de Sapera, un esprai de fred que m’han donat a un avituallament em fa efecte i sembla que em faci una mica menys de mal, fem tot el que resta corrents.

 

 
 
 
Arribar a les Dous i veure la meva dona, fills i amics animant-me em dona força per afrontar el quilòmetre i mig que em falta, no teniu ni idea de la importància que teniu per algú que porta corrents 8 hores, només veure’ls t’omple d’energia!!! miro el crono, la lesió no m’ha deixat fer les 8:30 però si apreto fort podré evitar que salti el 9 al meu temps! Arrenco al esprint mentre crido al Marc amb força, als pocs segons sento esbufegar al meu company darrera meu i ja veig l’entrada de Torrelles mentre m’omplo d’alegria infinita!!!! Entrem a tota velocitat mentre sentim els ànims de la gent que ens esperona fins que enfilo el carrer final sentint els crits i aplaudiments de la parròquia, al fons la meta amb el Rubén esperant-se!! Eufòria mentre la travessem, al final 8:58...he esquivat el 9 per dos minuts i he rebaixat en 30’ el meu temps de l’any passat, no puc estar més satisfet!!! Ens abracem amb els companys i comencem a gaudir d’un descans amb una cervesa fresqueta!!!

 
Travessant la meta!


Tot just després arriba la família i amics, esperem al Pep que arriba finalment amb 12 hores, per segon any aconsegueix acabar-la, felicitats amic!!!

 
Bona feina amics!


Ara amb uns dies de descans i reflexió ha arribat el veredicte de la lesió, esguinç lateral extern del lligament del peroneo i fàscia plantar a l’inserció de la fàscia. Tractament de fisioteràpia, gel i descans absolut esperant recuperar-se per la Volta a la Cerdanya Ultrafons!!! Pensat en fred penso que vaig arriscar massa seguint corrents, tot ha anat dins del que cap prou bé però hauria pogut ser pitjor, hauria de prendre nota d’aquestes coses.


 

Apa, siau!!!   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer