Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech.

Mirades d'Atlas

Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració.

Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les seves deïtats.

Desfeta la tova de la teva Plaça pel foc impiu de l’astre rei, sota els peus dels conta contes i de cobres alçades en bella dansa manté l’esperit de les antigues tradicions. Quan la lluna abraça el cel de la Medina les olors dels menjars inunden cada racó entre els sons rítmics de les percussions i tatuadores de les mil i una nits capaces de senyalar amb tinta l’ànima, un instant fugaç com la tinta caduca amb somriures que es regalen a l’atzar de les matinades.

Batibull de comerciants, tot es ven i tot es compra. Venedors de l’inimaginable, espècies, ceràmica, forja, serps, llangardaixos, aus, pells, tints, dolços, salats, plata...compra, compra criden a l'uníson. Amb el tranquil passejar aflueixen aromes balsàmics de dàtils frescos i te servit amb delicadesa, moments de tertúlia, agermanament entre les persones a cop de sucre i menta.

La vida no s’atura a Marrakech, pudorosa s’amaga en la intimitat dels seus verds patis que embalsamen l’ambient amb l’aroma del melós sucre del gessamí, amaga els seus tresors de la vista mundana seguint els preceptes de l’alcorà . I a l’horitzó de les muralles de la ciutat vermella s’alça l’Atlas i despuntant el Toubkal amb mirada calmada ens assenyala el nostre camí per tocar el cel.

A l'aeroport de Barcelona

Moments de Zoco

Abunden els sucs naturals, un plaer per als sentits

 

Moments per al massatge

Moments per la contemplació

Deixo ja la prosa poètica per traslladar-me ja a la crònica pura i dura, després de negociacions vàries aconseguim transport fins a Imlil, un poble Berebern internacionalment conegut per ser la principal base d’ascensions als cims més alts del Alt Atlas del Marroc, així com a altres itineraris d’alta muntanya. La seva dedicació principal és l’agricultura i el bestiar tot i que en els últims anys s’han donat compte de que el turisme de muntanya reporta molts diners a la zona.

Imlil es troba a 1.740 metres d’alçada, al seu carrer principal ja trobes a una multitud de persones que t’ofereixen de tot i més, però nosaltres anem directes al Riad que tenim contractat per un mòdic preu d’uns 25 euros l’habitació, i això està considerat un luxe a la zona!

Ens instal·lem i fem un sopar com mana la tradició mentre ens preparem per el dia següent, començarà l’aproximació al refugi.

Imlil, aromes d'Atlas dispersos a tot arreu

Al dia següent em llevo amb un mal de cervicals molt important, de fet no puc ni esmorzar perquè em sento marejat com una sopa. De trobar-me aquí hagués anat a un hospital a punxar-me un antiinflamatori però a un poble bereber a 1700 metres d’alçada les expectatives de salvar la situació així son més aviat escasses. Prenc la decisió de tirar cap al refugi confiant en que les endorfines de l’esforç em donin una dosi de calmant natural, no tots els dies tinc una muntanya de 4000  metres d’alçada a tocar com per quedar-me tancat a una habitació d’hotel. Sortim a buscar la mula que ens portarà les motxilles cap amunt, francament no es necessari ja que la ruta no comporta cap dificultat, però s’ha de donar ajuda a l’economia local i perquè no reconèixer que tenint les cervicals com les tinc en aquest moment, que una mula em porti els trastos serà realment benvinguda.

La nostra amiga de viatge

Iniciem el camí d’ascens en el que serà la nostra primera etapa, arribar fins al refugi del Toubkal i passar una nit en alçada a 3200 metres. Anem un grup de 8 persones, el camí es en constant ascens però molt assequible, poc a poc anem guanyant alçada i per el camí anem trobant petits “xiringos” on prendre sucs de taronja, te, refrescs..etc ho tenen tot molt ben muntat de cara al turista de muntanya, de fet no et cal ni portar pràcticament res. Un cop superem la cota 3000 ja veiem al fons els refugis, un lloc àrid i inhòspit on descansarem per fer l’assalt al cim demà.

Paissatge inhòspit, àrid i temptador

Avituallaments en ruta

La Rosa Maria en primer pla, una parada a mig camí

Assolida la cota 3000, La Leo, Mercè, Sergi, Agnés, Borne i Rosa Maria

Al fons començen a despuntar alguns 4000

L’arribada al refugi ens ensenya que hi domina el caos ordenat, molta gent amunt i avall, grups d’excursionistes amb els seus guies, les mules que descansen pels voltants i els seus “muleros” que xerren i prenen te fora de les seves “haimes”. Ens instal·lem a les nostres lliteres i descansem pels voltants, ara arriben aquelles hores que les mates tranquil·lament passejant o descansant mentre xerrem del que ens espera demà. Sopem aviat, un sopar bo però que comença a cansar una mica pels seus gustos semblants i regat amb una infusió relaxant que ajuda a superar l’alçada, no oblidem que ens trobem a 3.200 metres d’alçada. Un cop sopats i encara amb llum diürna ens disposem a dormir, o almenys intentar-ho, els despertadors estan posats a les 4 de la matinada. Aquesta és la primera vegada que dormiré a un alçada similar, sempre que he pujat per sobre dels 3000 metres ho he fet per fer un puja i baixa però mai per pernoctar-hi, serà un bon test de cara al trekking de l’Everest. Però l’experiència no és gaire captivadora, noto com el meu cor batega fort i ràpid, compto les pulsacions i comprovo que estan a 100 per minut, molt ràpid tenint en compte que en repòs estic normalment a 54/55, aquest és un dels efecte de l’alçada, el cor batega més ràpid i no puc conciliar el son en tota la nit, un clàssic de les alçades a la que m'hauré d'acostumar durant l'estada al Himàlaia on arribaré a dormir per sobre dels 5000 metres.

Moments de relax

De refugi amb la Leo, Rosa Maria, Borne i Sergi

L'Agnés, Mercè, jo mateix i el Jaume degustant te i pastes

Però finalment comença a sonar la melodia dels mòbils avisant de que ha arribat l’hora, gràcies a Déu perquè començava a estar molt incòmode despert sense dormir gens. Amb cares de son ens equipem per pujar per fi al cim del Toubkal, esmorzem i comencem encara amb la foscor l’ascens. Comença al costat del refugi,  travessem un salt d’aigua fent una petita grimpada i de seguit el camí comença a emparrar-se de forma considerable per un terreny pedregós, una processó de frontals tiren cap amunt per superar els més de 900 metres de desnivell que ens separen del cim. A mesura que anem pujant comencem a veure com hi ha gent que comença a tenir símptomes del mal d’alçada, vòmits i mareig típic fan que ens trobem a excursionistes aturats amb cara de pocs amics. Nosaltres anem fent, cap dels membres de l’ascens nostre està patint cap efecte i anem pujant a bon ritme fins arribar al coll on descansem una mica. Val a dir que aquest cim és un cim molt fàcil, no té gens de tècnica i està perfectament marcat pel pas de la gent, l’única dificultat que pot comportar és el tema de l’alçada, però s’ha de mantenir un ritme tranquil de pujada, beure quan no tens set i menjar quan no tens gana per anar mantenint el cos a to i adaptant-se de forma progressiva. Remuntem l’últim coll i ja només ens queda anar pel llom, bufa el vent però no fa un fred intens, després d’un revolt ja veiem la piràmide de ferro que ens senyala el cim de l’Atlas, només queda una última empenta i ja el tindrem. Ja estem per sobre els 4000 metres i aquí l’alçada comença a fer efecte, ho noto quan augmento el ritme més del normal però de moment porto molt i molt bé l’esforç físic en alçada.

Les dones preparades per l'assalt al cim

En ple ascens

Fotografia de grup

Com es normal, tot fa pujada però resulta suau i assequible

El Sergi al pedregar!

Cota 4000 assolida!

Al fons tenim ja el cim del Toubkal esperant-se

Després de 3:30h coronem el cim del Toubkal, el cim ens regala un sol espectacular i l’absència de vent fa que en podem gaudir d’allò més tranquils. Per l’altra cara els tallants impressionen i la vista és espectacular tot i que el pols del Sàhara no deixen veure més enllà que l’espessa capa de sorra en suspensió. Ens fem les fotos de rigor i gaudim de l’experiència de pujar fins a una gran alçada com aquesta. Ara toca baixar i ho fem a bon ritme mentre veiem les cares de la gent que encara puja, alguns una mica apurats per l’esforç i es que trobes gent de tota mena, és el que té un cim fàcil i que a per postres és el més alt de l’Atlas, que és una zona de molta concurrència i que per tant comporta que molta gent sense cap experiència s’aventuri augmentant la diversitat de personatges. És com pujar l’Aneto, molta gent el fa perquè és el més alt, en canvi si vas al Posets la gent que et trobes és autènticament muntanyenca i gaudeixes de la solitud que tant m’agrada i que busco amb tanta insistència.

Moments de cim amb la Rosa Maria, el seu primer cim!

Portant el país a tot arreu! El Sergi despuntant al punt més alt

Els companys i una intrusa

Les noies guerreres gaudint de la seva fita

Una mirada a les muntanyes de l'Atlas

Moment personal, paisatge evocador

Preciosa estampa amb el pols del Sàhara permanent a l'aire

Fem parada al refugi per dinar alguna cosa i comencem el descens novament fins a Imlil, acumularem més de 2000 metres de desnivell negatiu des del cim del Toubkal fins a Imlil, això farà que les cames es ressenteixin de forma considerable, quan arribem a Imlil toca una bona dutxa i gaudir del repòs i la satisfacció d’haver assolit un cim tots junts.

Un descans després del descens

Un servidor

De retorn a Imlil

En primer pla la Rosa Maria més endavant un servidor

L’endemà tocarà endinsar-se novament dins la muralla roja de Marrakesh, tornar a recórrer els carrerons del Zoco i gaudir d’una bona neteja i relax a un dels clàssics Hamams, un premi merescut i per acomiadar la nostra estança en aquest meravellós país, de ben segur que hi tornaré, tinc un pressentiment.

M’acomiado d’aquest escrit amb uns versos dedicats a tots els que vàrem gaudir d’aquesta experiència i per haver estat un grup fantàstic de ruta!

Vaig voler descriure l’aroma inversemblant

de les espècies i dels racons dels carrers de Marrakech

la calidesa grana de les seves muralles,

el bullici de la plaça i el so del muetzí cantant al vespre.

Vaig voler omplir de menta, de dàtils, de taronges i de mel

els meus pensaments per impregnar aquests versos

però es va perdre entre dos temps

l’encís impossible de la teva essència

i es va deixar escriure el secret de la teva màgia dins els nostres cors.