Classificacions Pedalada 2012

Ja teniu a disposició les classificacions de la Pedalada 2012, les podeu trobar al següent enllaç:

http://joesportistasolidari.blogspot.com.es/

ULTRA TRAIL CAVALLS DEL VENT 2012

A començaments d'any deia que el objectiu d'aquest 2012 era finalitzar una cursa d'ultra resistència i una de les que tenia en ment era Cavalls del Vent, li tinc una estima molt gran a Cavalls del Vent, era aqui on tot just començava tot. 1800 persones pre-inscrites i 900 plaçes disponibles, sens dubte que el destí ens torna a ajuntar perquè he estat un dels 900 afortunats per participar en aquesta meravellosa cursa.

Us deixo amb un vídeo per anar fent boca

Crònica de la marxa de resistència els 7 Cims...Sub10 al sac!

Més val tard que mai, després d’una setmana d’haver fet els 7 Cims us deixo la crònica dels fets. La feina, la pedalada solidària de la Bisbal del Penedès i les obligacions familiars no m’han deixat l’estona suficient per seure i escriure totes aquelles sensacions que un ha viscut durant la 9ena Marxa de Resistència els 7 Cims, 58 quilòmetres i poc menys de 5000 metres de desnivell acumulat. L’any passat, 11:27hores i aquest any 9:29h, dues hores retallades, ara que estem en època de retallades cal seguir l’exemple!

El dia es lleva nuvolat, les prediccions del dia anterior anunciaven pluja durant tot el matí i part de la tarda, francament córrer sota la pluja a totes hores no era massa encisador però una consulta a les últimes prediccions ens fa sentir l’esperança, sembla que finalment la pluja no farà acte de presència i tindrem cel tapat, una gran notícia per als que patim la calor amb cruesa. Arribem ben d’hora  ben d’hora a Torrelles de Foix i agafem els dorsals, aquesta vegada anem uns quants mes que l’any passat, per una banda el Guillem que repeteix experiència, el Pep que ha treballat fort amb el tema de córrer i que s’estrena, el Marc que també farà la seva primera marxa de resistència i el Joan de Caldes. Amb nosaltres ha vingut el Toni, el cunyat del Marc que es trobarà amb els seus, que van forts, també ens trobem al Josep Ramon de la Bisbal, “el Carrasclet” amb un company seu, i  que faran un temps final de 8:36h . Inicialment el meu propòsit és caminar fins el primer cim i després tirar mentre el genoll m’aguanti, el tapping que em va fer el Fernando al genoll ha desaparegut dins el sac de dormir però no tinc que pensar amb aixó, tinc bones sensacions i mentre durin intentaré aconseguir fer SUB10, els meus propòsits abans de la lesió eren de SUB9 però aquest ara no és el meu objectiu. Acompanyaré als meus companys de colla fins assolir els primers dos cims i a partir d’allà engegaré motors i a córrer, si algú em segueix benvingut.

Els membres de la colla lluint la samarreta de Correm per la Terra

 Es dona el tret de sortida i ens agafa una mica desprevinguts, sortim dels últims pràcticament i això ens provoca algun tap quan arribem als corriols. No m’agrada gaire això, prefereixo agafar posicions de bon començament per pujar a bon ritme i em frena una mica però queden molts quilòmetres per endavant i cal prendre-s’ho amb calma. Coincideixo en aquest tram amb el Jordi Benach, un company de feina que es bateja en aquesta distància. Arribem finalment al primer cim, el Clapí Vell i en la seva baixada començo a córrer suau fins assolir el segon cim. Es a partir d’aquí on arrenco amb ganes, tinc la previsió de no parar de córrer fins a l’avituallament de Vallflor, son 10 quilòmetres que els puc cobrir en un bon ritme i agafo un ritme molt bo, vaig avançant a molta gent fins i tot en pujada, em noto bé, molt bé i se que si aguanto aquest ritme trauré força temps abans de pujar al Montmell. Al Pla de Manlleu reposo aigua i m’emporto un parell de talls de taronja, m’he saltat un avituallament i al Pla només he parat uns 30’’, una de les claus és no fer la party avituallament com l’any passat, que vaig estar 3 hores aturat en aquests punts de la ruta. 

Finalment arribo a l’avituallament de Vallflor, aquest avituallament és sòlid, és a partir d’aquí quan poso en marxa el segon pla estratègic, el menjar. He decidit no menjar el pa amb tomàquet i embotits que et posa l’organització, menjaré només fruita fins arribar al km 32 que és on es troba la botifarra a la brasa. El meu estomac no aguanta menjar gaire en cursa, porto dos gels, un el prendré al km20 aproximadament i l’altre al 42k. A Vallflor em trobo amb el Jordi Beneyto, un company de Correm per la terra. Hem coincidit en alguna cursa però mai hem compartit trajecte, ho fem a partir d’aquest moment i és un plaer fer-ho al seu costat, el tio està fort sobretot en pujada on va força ràpid. Ens endinsem a la pujada més dura dels 7 Cims, el Montmell, una pujada que l’he fet en moltes ocasions ja que està a la meva àrea d’entrenaments. Pugem a bon ritme i no ens entretenim al cim i anem carenejant fins la creu per baixar per la dura baixada fins l’ermita de Sant Miquel. Parem a l’avituallament per reposar líquids i seguim corrents fins la pujada a l’ermita de Sant Marc. A partir d’aquí comencen 10 quilòmetres pista de tobogans fins al coll de la Torreta quasi als peus del Montagut, fins al moment em trobo molt bé, el genoll no em fa la guitza i em trobo amb molta força, anem trotant i xerrant una estona. Ens acostem al quilòmetre 32, i en aquest punt decideixo ser una mica conservador, porto un temps molt bo, proper a baixar de les 9 hores, cosa per la qual no m’he pogut preparar i m’entren dubtes de si aguantaré amb aquest ritme. Per això abaixo una mica el ritme per a poder córrer des de Formigosa fins al Solanes que és el punt 42K, aquest tram és molt avorrit i pesat i si el puc fer corrents es passarà més ràpid. El Jordi decideix tirar una mica més fort i quedem a l’avituallament del coll de la Torreta on ens retrobarem. Vaig dosificant en pujades i em poso a trotar a bon ritme un parell de quilòmetres abans d’arribar a l’avituallament i poder fer una paradeta una mica més llarga.

Quan arribo menjo un entrepà de botifarra i fruita mentre faig algun estirament, l’isquiotibial dret el tinc una mica escurçat i ara és un bon moment per estirar. Aprofito per trucar a la dona i comentar-li que vaig a bon ritme, molt millor del que tenia previst inicialment, si segueixo a aquest ritme no arribaran a temps per esperar-me a l’arribada. Aprofito per tenir notícies dels companys de colla, de moment aguanten bé el tipus, estan prop de Selma. Després de la parada obligada, i certament més curta que l’any passat engeguem novament motors amb el Jordi per començar a atacar el Montagut i tot seguit el Formigosa. Com sempre la pujada del Formigosa ens fa suar i després del Formigosa el Jordi torna a arriar fort, jo decideixo anar trotant molt tranquil·lament fins assolir el cim de Solanes al quilòmetre 42. Ja no tornaré a veure al Jordi fins l’arribada. Quan arribo a Solanes queden ja només 16 quilòmetres, em prenc el segon gel per a recarregar-me bé de carbohidrats i arrenco a córrer per atacar l’últim cim el Castelar. Quan passo del quilòmetre 50 començo a notar algunes petites punxades al genoll, puc estar molt més que content, no han arribat fins al 50 i es per celebrar-ho, per endavant 8 quilòmetres i el temut coll de Sapera, una pujada d’asfalt que et destrossa anímicament. Però els meus càlculs em donen un temps final de 9:15h o 9:30h, estic feliç ja que retallo en dues hores el meu temps de l’any passat i a més tinc la sensació de que si no hagués estat conservador podria haver baixat de les 9 hores i posar la màgica xifra de 8 al meu palmarès.

 

 

Trotant en direcció a Formigosa

 De totes maneres qui m’hauria garantit que les molèsties no haurien aparegut abans? Cada vegada somric més, decideixo que aguantaré el temps de 9 hores i poc, ja ho tinc pràcticament al sac i no ho penso deixar perdre. Em trobo amb el Ricard Vinyals, un redactor del setmanari 3deVuit de Vilafranca amb el qual vaig coincidir l’any passat i en alguna altra cursa, és un tio fort i ràpid, el qual m’alegra de trobar-lo ja que vol dir que aquest any estic al seu nivell i això per a mi significa molt, significa molta millora en el meu estat físic i mental. El Ricard va una mica tocat però ja pràcticament ho té al sac.

Amb el Ricard

  El tram final l’afronto trotant, m’omple d’orgull arribar al quilòmetre 55 i tenir encara força per córrer i entro juntament amb el Ricard a Torrelles, ell esprinta al final i entra just per davant meu i jo darrera amb el puny en alt i l’orgull pels núvols, he aconseguit un bon temps i sento la seguretat de que encara hagués pogut fer-ho millor, que més podia demanar tenint en compte els últims mesos de lesió i la falta d’entrenament? Res de res, la immensa satisfacció de acabar i fer fer-ho amb tantes bones sensacions!. No he donat ni temps a la dona i els fills de que acabessin de dinar per rebre’m a l’arribada, bona senyal sens dubte!.

Em trobo a l’arribada al Jordi, ens felicitem mútuament, jo he aconseguit 9:29h i ell 9:09h, un magnífic temps Jordi i també felicitar al Felip de Llorenç, que a aconseguit 8:43h. Ara toca gaudir d’una bona cervesa fresqueta i estirar bé la musculatura mentre arriben les dones. Els companys de colla venen tocats però aconsegueixen ser finishers que ja és tot un premi, poques persones estan capacitades per recórrer 58K i 4900 i pico metres de desnivell d’una sola tirada. Al final van entrar per l’arribada amb un temps de poc més de 11 hores, felicitats companys.

En breu us penjaré més fotos, quan els de l'organització en pengin al web!

Per cert, una gran participació de la gent de Correm per la terra....en vam ser uns quants!!!

        

Breu història del avantmatx 7 Cims

Un bon dia va decidir córrer, anar passant els quilòmetres envoltat de natura, sentint l’aire a la seva cara, embrutant-se de pols les seves cames, sentint el dolor al seus bessons. Un bon dia va decidir preguntar-se perquè ho feia però va seguir corrents, lluitant contra el cronòmetre i contra els seus límits, d’aquesta manera van passar els dies i les hores, els quilòmetres i les muntanyes fins que un bon dia torni a fer-se la mateixa pregunta i torni a trobar la mateixa resposta, perquè senzillament se sent lliure i s’ho passa bé.

Córrer té una quantitat d’alts i baixos impressionant, quan un pren la decisió de fer-ho es troba amb molts dubtes. Primer de tot saber si algun dia serà capaç de córrer més de 30 minuts i després si serà capaç de descansar una setmana sense calçar-se les bambes. Son moltes coses les que explicaria aquí però no tinc pas temps per fer-ho , només se que gaudir del que fas és senzillament el motiu que t’ha d’impulsar a endinsar-t’hi a fer-ho, sense mes.

Però avui, em sento feliç de ser un mes d’aquesta espècie estranya de runners. Aquest passat diumenge 6 de maig es celebrava la 9ena edició de la marxa de resistència els 7 Cims, una marxa de 58 quilòmetres i 4900 i pico metres de desnivell acumulat. La passada edició va ser la meva primera incursió a la resistència i vaig fer un temps discret de 11h 27’, un mes després vaig aconseguir 9h 46’ a la Reus Prades Reus de 55K i em vaig plantejar superar-me a mi mateix l’any 2012. Aquesta edició, la meva segona dels 7 Cims tenia intenció de rebaixar de les 9 hores, vaig preparar-me un entrenament complert per a tal efecte però en el primer entrenament vaig punxar del genoll, després de fer una ressonància, de veure al traumatòleg i al fisioterapeuta resulta que arrossego una tendinitis del tendó rotulià, ni bursitis ni pebrots amb vinagre. Tot el meu plantejament va caure a terra com un castell de cartes bufat pel vent, semblava que els 7 Cims no estarien a la meva agenda. Però no vaig decaure, i l’últim mes abans de la cita vaig notar una millora important, em vaig posar a entrenar, durant la setmana de forma suau fent petites tirades i el cap de setmana almenys una tirada llarga i acumulant força desnivells. Tot anava força bé fins que una setmana abans de la cita i durant un entrenament suau vaig recaure una altra vegada i a la cursa de muntanya de Sant Jaume vaig afluixar el ritme al sentir una punxada al genoll, sempre pensant en no perjudicar els 7 Cims. Una setmana final de descans i un tractament d’urgència del fisioterapeuta deixava totes les cartes al descobert, aniria als 7 Cims però si notava molèsties em posaria a caminar i punt final. 

La història va ser completament diferent.....

7 Cims a tocar ....... sense presió

Ja tenim aquí a tocar la marxa de resistència dels 7 Cims, només tres dies i tocarà fer 58 quilòmetres coronant 7 cims del Penedès. L’any passat vam gaudir d’una gran organització i d’uns paratges preciosos que tenim tocar de casa, vam completar amb un temps de 11h 27’, era la nostra primera llarga distància i ens ho vam prendre amb força calma. Aquest 2012 jo tenia posat al cap que el meu repte seria fer SUB9, després d’assolir l’any passat SUB10 a la RPR tenia clar que era un repte assolible. Però no arribo ni de bon tros com voldria arribar, porto arrossegant tres mesos de lesió al genoll i encara no m’han trobat ben bé el que tinc, a vegades tinc molèsties i d’altres no, és un tema delicat per poder evolucionar com un voldria. La qüestió és que no he pogut entrenar per fer SUB9 i per postres aquesta setmana tot s’ha complicat amb un refredat com una casa i una fàbrica de mocs imparable....vaja....que estic quasi per anar a l’asil més proper.

Als 7 Cims del 2011

Però no decaic, el diumenge estaré als 7 Cims i no em penso menjar més la bola....aniré per sensacions, si em trobo bé li donaré gas i sinó a caminar sense problemes. Aniré sense pressió i aconsegueixi el que aconsegueixi estaré content només pel fet d’haver passat un dia per els nostres cims, ah!!! i estrenant la nova samarreta groga de Correm per la terra.

Ens veiem per els nostres senders!!!!