Quan córrer es converteix en un acte sense plaer, Trenkakames 2013

Sento haver tardat tant a escriure aquesta crònica però les obligacions i la falta de temps que comporten ho havia impedit fins ara, aquí us deixo doncs la crònica de la Trenkakames 2013.

Quan em van dir de participar a la Trenkakames tenia pensat no anar-hi, només feia quinze dies de l’espectacular esforç físic que vaig fer a la Ultra Cavalls del Vent i el més aconsellable era veure la cursa des de fora. Però veure la cursa de la nostra comarca des de fora es feia una mica difícil i al final em vaig animar. La meva intenció inicial era fer fins a Aiguaviva i depenent de com em passés factura la UCV decidir si continuar. Doncs efectivament vaig acabar plegant al quilòmetre 53, o sigui a l’avituallament d’Aiguaviva. Una decisió penso que encertada i meditada des del trajecte de Selma fins a Aiguaviva, vaig perdre les ganes de córrer, no em venia de gust posar-me el frontal i emprendre els trenta i pico quilòmetres finals. Físicament em trobava bé, no tenia molèsties gaire importants i portava un bon ritme, dosificat fins el moment per començar l’atac final amb més potència, aquell punt on la gent comença a patir i baixen la velocitat era el punt on jo hauria de treure el punt fort de la resistència per aconseguir un bon temps, tenia calculat que podria fer sobre unes 14 o 15 hores, però la motivació va fallar i ja no em venia de gust seguir, pensava més en una bona dutxa i haver fet un entrenament bo de cara al següent objectiu, el Camí del sol.

Ens reuníem una bona colla d’amics a la sortida, és el que té una cursa de les nostres terres, que tots ens coneixem. Aquesta vegada s’estrenava en la llarga distància l’Albert “Ferreti Xic” que em va venir a veure a la Cavalls, penso que el cuquet li va entrar en aquell moment i no és difícil veient l’ambient de la UCV. Salutacions, fotos i desitjar-se sort entre tots, comença la Trenkakames 2013.

Com sempre el començament es neutralitzat, s’aprofita per fer-la petar fins que a l’alçada dels jutjats del Vendrell comença la gresca i tothom arrenca a córrer, agafo un ritme suau de 6m/km fins arribar a Sant Vicenç i seguir en direcció a la serra Pedregosa, allà toca caminar la pujada per anar fent a bon ritme fins a Albinyana, a la baixada que ens porta fins a la carretera de l’Aqualeón em trobo al Soci fent fotos i animant al personal. Arribo força bé a l’avituallament on em trobo amics i coneguts com el Julià que va seguint al Ferreti Xic, ens anirem trobant fins a Aiguaviva. Després anar fent a ritmes suaus en pla i baixades mentre aprofito per caminar les pujades, vaja, com sempre. Passo Masarbonès on em trobo a l’Antonio i la Teresa, tot seguit Massllorenç on ja em trobo a tots plegats, avituallo ràpid i cap a Rodonyà i Mas den Bosc, a partir d’aquest moment arriba la part més maca i més dura d’aquesta cursa, la serralada del Montmell, un autèntic trenkakames, puja i baixa constantment per terreny irregular que sembla no acabar mai. En aquest punt em trobo al Joan, un paio de Bellver de la Cerdanya que també havia fet Cavalls del Vent i aprofitem per explicar-nos batalletes, sense dir-se res ja tenim assumit que anirem junts, ens esperem mútuament als avituallaments i ens fem companyia l’un amb l’altre.

Una vegada passat l’avituallament de Sant Miquel fem el cim del Montmell tant conegut per mi i iniciem el descens cap a Torrusolla, és aquí on veig al Marc Palacios assegut a una cadira, mal assumpte penso! I efectivament el Marc està fós, aquestes coses no saps mai quan però passen tot i que estiguis fort com un roure, a mi em va passar a Cavalls del Vent però em quedaven 17 quilòmetres i vaig continuar, però quan encara et falten 50 el millor és deixar-ho córrer que d’altres en vindran. Després de xerrar una mica amb ell anem en direcció a Selma, un tram que es fa força llarg i on trobo a l’Agustí Lopez Genestos caminant en un tram de baixada, ràpidament veig clar que un altre dels bons cau, el saludo i em confirma que està fós. Ja en van dos, tranquils que aquestes coses et fan més fort, li dono ànims i seguim endavant. 

Avituallament d'Albinyana

Arribant a l'avituallament de Masllorenç

Un petit refrigeri

Em trobo molt bé físicament i amb el Joan tot es fa més amè. Pim pam i arribem a Selma, és ja en aquest punt on començo a notar que no tinc més ganes de córrer, que potser ho deixaré a Aiguaviva, em trobo bé tot i les petites molèsties musculars que arrossego de la UCV però estic perdent la motivació necessària per seguir. Tot i això anem corrents fins a Aiguaviva però per el camí ja li confesso al Joan que plego, ell tampoc està massa motivat i penso que l’arrossego a l’abandonament perquè quan estem menjant a l’avituallament finalment decideix seguir el meu camí.

Aquí doncs dono per finalitzada la Trenkakames 2013, al final m’ha quedat un bon entrenament de 53km de cara al repte del Camí del Sol, no estic trist ni decebut, al contrari, quan una cosa no la gaudeixes i et canses de fer-la es converteix en una obligació, per a mi córrer no és una obligació, és una afició que faig per divertir-me i estar físicament bé per tant quan no ho faig millor plegar i cap a casa, demà serà un altre dia i segur que tornaré a tenir ganes de córrer i de sentir-me lliure una altra vegada! Keep on running!!!