Els maleïts 20 quilòmetres

Tenia ganes de cursa, hores entrenant sol, compartir amb més corredors l’espai natural era una necessitat. Anar justament a on vaig debutar encara no fa un any, a Riera de Gaià era un bon pretext i degut a vàries incidències que no vénen al cas vaig poder assistir-hi. Em vaig presentar puntual a les 8:30h ja que no tenia inscripció, amb molt poques hores de son i descans cosa que em perjudicaria poca estona després. El dia s’havia llevat dolent, previsió de pluja, a més, les intenses pluges dels dies passats segur que deixarien el terreny força enfangat, el tema era evident, molta gent no va assistir a la cursa i els que ho van fer ja es veia que tenien nivell, una altra vegada em trobava envoltat de 1a divisió essent jo de tercera, hauria d’apretar les dents si volia fer un bon paper. En un principi el meu objectiu inicial era finalitzar la meva primera cursa de 20K ja que a la Marcenca de Bítem vaig tenir que abandonar per un cop de calor, havia fet llargues distàncies de més de 50K i algunes de curta però tenia una espineta clavada en la distància de 20K. A més em vaig proposar de baixar de les 3 hores com a mínim, ja veieu que no demano massa i em va anar prou just!!!.

Després d’escalfar una mica ens posàvem a la línia de sortida, una cinquantena de corredors inicien una sortida intensa, jo sóc de sortir molt suau i anar agafant ritme poc a poc però aquest personal em va fer sortir més ràpid del que un pot aguantar, quasi 18km/h d’inici i no volia quedar-me enrere. Quan portava dos quilòmetres ja sentia que aquest ritme em passaria factura, quan agafem la primera pujada i la més dura de tot el recorregut em trobava ja en 180 pulsacions, el problema és que no baixaven de cap de les maneres i em sentia desbocat per complet. Vaig tenir que baixar el ritme molt més del desitjable fins recuperar les 160 pulsacions a les quals estic més habituat i poder agafar el meu ritme de creuer, és en aquells moments on t’adones de que no era una bona idea haver participat a la cursa, portava tota la setmana treballant de nits, la nit anterior vaig plegar a les 00:30h per qüestions que no venen al cas i al matí vaig decidir llençar-me a la cursa sense pensar-ho, no vaig calcular gaire bé les repercussions de tal absurda decisió. No havia començat amb bones sensacions però vaig anar trobant-me millor i per tant vaig augmentar una mica més el ritme fins portar un temps que per a mi era prou bo, podia acabar amb 2 hores i 10 minuts si seguia així, no anava pas tant malament però a falta de 8 quilòmetres del final el quàdriceps famós de la cama dreta, el de sempre, em va enviar una senyal d’alarma definitiva, m’havia tornat a trencar i se n’anava tot a pastar fang, no vaig tenir més remei que posar-me a caminar i trotar a un ritme que m’avançaven fins i tot els cargols. Vaig maleir a tots els astres del firmament i aquest m’enviava una pluja per calmar la meva ràbia i decepció, però no podia abandonar de cap de les maneres, acompliria almenys un dels meus objectius, acabar la cursa. Quan vaig arribar m’envaïa una pluja torrencial de sensacions, per una banda content per finalitzar la cursa i haver aconseguit baixar de les tres hores però per l’altra amb molta ràbia, podia haver fet això i molt més ja que anava sobre un temps suficientment bo per estar molt content. Però la lesió m’havia fet perdre massa coses com per estar satisfet i vaig tornar a casa amb la sensació d’estar derrotat en la maleïda distància de 20K, una distància que entrenant la faig sense problemes i amb temps bons però que en curses sembla ser que alguna cosa em passa i no dono tot el que sé que puc donar, una sensació molt estranya i difícil de digerir.

La vida en dona de fredes i calentes, però de totes se n’ha d’aprendre i sembla ser que a base de cops en vaig aprenent, o almenys jo m’ho prenc així. Seguiré persistint, sé que puc fer molt més perquè els entrenaments així ho diuen i per tant seguirem persistint, a la tercera anirà la vençuda segur.