Ja porto tres entrenaments amb una mica més d’intenció i intensitat, poc a poc vaig augmentant la intensitat dels entrenaments. Però ha estat com posar el comptador a zero, m’explico, porto més entrenaments però aquests tres en concret han iniciat una nova fase en la meva progressió esportiva gràcies a un medicament, el Singulair. Com alguns ja sabeu tinc un problema important que em van diagnosticar durant una prova d’esforç, asma induïda per l’esforç, es tracta de que sempre al començar una activitat física tinc un estrenyiment de les vies respiratòries que em produeixen un ofegament important. Segons el metge esportiu, la meva capacitat pulmonar és bona però aquest estrenyiment no deixa passar l’aire. En conseqüència el meu ritme inicial ha de ser molt suau i esperar als 45 minuts o 1 hora, que és el temps que necessita el cos per tornar a obrir les vies respiratòries i poder exercitar-me sense aquesta barrera tant important. Per aquest motiu per a mi son més indicades les proves de resistència i no pas les de curta durada per motius obvis, però pel que fa als entrenaments ja és una altra cosa, els entrenaments tenen durades més curtes i per tant no puc entrenar amb la qualitat que a mi m’agradaria i com sempre la falta de temps per a fer un escalfament previ m’obliga a fer entrenaments al meu ritme i al final he arribat a un estancament en la meva progressió que m’ha desmotivat molt, fins al punt d’aturar els entrenaments i les curses durant un mes de forma total.
Però tot això puc dir que s’ha acabat, o almenys de moment així ho puc expressar, la medicació que em van donar per a tractar exclusivament el meu problema ha funcionat i de quina manera!!!, ara surto a córrer i no m’ofego gens i us puc garantir que et dona una motivació brutal, tanta que de l’emoció em vaig cascar 16 quilòmetres sense parar, s’ha de tenir en compte que estic començant una altra vegada a córrer des de l’aturada, vaig pujar el temut relliscall tant a ful que a l’arribar a dalt vaig vomitar tot el que tenia a dins, però vaig aixecar el cap i vaig seguir fins al final. Potser molts no entendreu a que bé tanta alegria, molts direu... no n’hi ha per tant, però això només ho sap qui ho passa i estic segur que molta gent té el mateix problema que jo i no sap com solucionar-ho, doncs aquí teniu una mostra de que es pot, només cal anar a un metge que us ho miri i a córrer!!!
En definitiva puc dir bén alt que m’han tornat les motivacions i les ganes d’afrontar nous reptes i ara si, ja no veig coses tant impossibles de fer, ara almenys s’han obert les barreres per a mi i torno a gas fondu!!!!
Ens veiem per aquestes muntanyes!!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada