Per circumstàncies de la vida vaig tenir el plaer de conèixer l’altre dia, a una persona per treure’ns el barret i vaig tenir clar que ho havia d’explicar, tot i que molts segurament ja el coneixereu, però jo no en tenia ni idea i potser altres estaran com jo.
Des de que em van diagnosticar la AIE (asma induïda por el esfuerzo), em van enviar a un metge al·lergòleg per tractar el problema i de pas fer una revisió exhaustiva dels meus problemes amb l’al·lèrgia. Ja em van advertir de que em trobaria a un metge especial, un metge que tracta als esportistes d’una manera molt curosa. A més, ell encara ho és més d’especial, ha estat esportista d’elit i habitualment practica la BTT, amb un component encara més especial encara, li falta una cama des de que era petit. Si, ho heu llegit bé, només té una cama i practica la BTT i a més, ell mateix m’ho explicava, va participar l’any 2010 a la Titan Desert, una prova que es desenvolupa al Marroc i només apta per als més forts. Després de saber-ho em vaig dedicar a buscar informació sobre aquest fet i us puc ben assegurar que encara ara tinc el cor pres de l’emoció. Un escrit que fa el seu company a la Titan Desert a un fòrum posa la pell de gallina i encara li dona més dimensió a la proesa del Rafa Llàtser, que és així com es diu aquest metge i persona senzillament excepcional
Aquest bloc es diu Explorant els Límits i amb franquesa, els límits els exploren altres amb aquestes històries, us deixo l’escrit del Rafa, el company del Rafa Llàtser tal i com el va escriure, sobren les paraules i tot el que us pugui explicar, en aquest escrit queda tot dit i amb una força difícil d’expressar d’altra manera. De tota manera seria injust no mencionar al Rafa, aquell amic que l’engresca i que li dona el suport i moral necessària per tirar endavant, tot i que defalleixi en algun moment ha estat al seu costat amb tot el que representa a nivell personal , de compromís i humà, amics així no se’n troben amb facilitat, enhorabona companys tot i que ja hagi passat un any, el que heu fet quedarà per sempre.
5 dies, 500Km, sol, calor, sorra, dunes, muntanyes, suor, patiment, llàgrimes, dolor...Pro val la pena passar-ho quan assoleixes el repte...Som immensament feliços! Encetem un altre somni?
Tot va començar al 2007 quan vaig tornar de la meva primera participació a la Titan. Sortint els dimarts a fer btt amb En Rafa Llàtser (a partir d´ara Rafa1), li vaig comentar que un dia em faria il.lusió tornar a fer la Titan amb ell. Cóm us imaginareu, es va estar un moment en silenci mirant al terra i al cap d´un moment va aixecar el cap, em va mirar i va dir: "Raffa tú estàs loco!!!" La seva mirada reflexava alhora la il.lusió i la amargura... il.lusió perque algú li havia dit que podía ferla...! amargura perque en aquelles condicions (amb una sola cama) cóm podria ferla...? Segur que aquella dualitat li va quedar remugant al cap durant molt de temps, el qual va aprofitar per anant acumulant kilómetres, molta técnica i sobre tot experiència a sobre la bici. Jo evidentment l´anava observant i de tant en tan, veient la seva ràpida progressió li anava recordant la paraula Titan, que segurament en un principi tenia memoritzada en el fondo de la seva ment però que cada vegada que la sentia li aflorava i guanyava espais en les seves prioritats. Al novembre de 2009 després d´acabar la marxa eutiches i aprofitant que allà van muntar un estan de la Titan per fer promoció de la prova, discretament, mentre jo acababa la ruta llarga ell es va acostar i va demanar als que allà hi havia, casualment (jo no hi crec en la casualitat) el director de la prova, Félix Dot i el director técnic i creador de la ruta, Manu Tejada. En arribar jo em diu:"Raffa tenemos un mes para inscribirnos a la Titan..." Jo sabia que el dia que ès decidís a provar-ho teníem el 90% de la Titan a la butxaca el 10% restant el posaría el destí a les dunes i muntanyes del Marroc... I no ho dic amb prepotencia, conec a En Rafa1 i te el cap ben "moblat" . Quan decideix una cosa és que abans a analitzat els pros i contres...!! Després d´un hivern fred amb entrenos molt selectius, no en quantitat (vam fer uns 1500km en btt) sinó en qualitat treballant alló que crèiem que en les etapes tindríem mes dificultats, la sorra de les dunes amb llargues caminades per la platja llarga de Tarragona, i fortes pujades i pendents pedregoses cóm les de la mina de plom, pujada a la pena, tossal de la baltassana, la bartra, ruta del cister i tantes altres....El 2 de maig de 2010 ens presentem a l´aeroport per sortir rumb a Errachidia, només baixar de l´avió la calor i el vent a demés del desert van ser els embaixadors que ens van rebre i que ens acomapnyarien el reste de dies... Allà em vaig trobar amb vells coneguts que també hi anaven a competir i en dir-lis que hi portava un company que pedalava només amb una cama i que intentariem arribar, em vam transmetre els seus dubtes (aixó no ès cóm el 2007) igual que molts altres que se´l miraven amb molt respecte pro amb cert recel, aquests duren dos dies...Al breafing de benvinguda, les primeres paraules del director de la prova van ser: "Bienvenidos a la edición más larga y más dura de la Titan. Les paraules del director, juntament amb les dels meus vells coneguts i la calor (que a mi essent del nord em costa de païr...) em van provocar un atac de engoixa, per primera vegada vaig sentir i em va pesar la responsabilitat!!! no vaig dormir e tota la nit, em vaig aixecar i anava passejant pel campament pensant en l´embolic en el que havia ficat a En rafa1 i tota la seva familia, pot ser havia infravalorat la prova? pot ser havia extravalorat a En Rafa1? Per primera vegada tanía veritables dubtes.. Per un moment vaig desitjar no ser allí. A l´endamà vaig dissimular a la sortida pro En Rafa1 ja em notava estrany, quasi no li parlava i no l´animava cóm ho feia sovint, ell em anava repetint "Raffa no te conozco" que te pasa? en arribar a l´avituallament 2 al Km 50 vaig explotar, li vaig explicar el problema i em vaig posar a plorar com un nen petit, en només 50Km de carrera el nostre projecte corría greu risc de fracasar i per culpa MEVA!!!! Ell estava pletoric i molt fort mentalment, em transmetia tranquilitat i amb els ànims i caricies dels metges del CP2, em vaig proposar, patint devalent, portar-lo fins el final de la primera etapa i allí buscaría algú conegut que el poguès ajudar si jo plegava. Creieu-me que els ànims que de tot arreu arrivaben, per una vegada semblaven una llosa pesant que encara m´enfonsava i presionava més... Cóm era possible que un cóm jo que estava curtit en mil batalles no podia amb aquella?? La seguretat i tranquilitat que en tot em transmetía En rafa1 juntament amb els missatges que rebia i per sobre de tot manifestant la meva feblesa d´aquells moments en forma de plors, va fer que em desfogués i comencès a pensar en alló de que en els pitjors moments ès quan es demostra cóm som les persones... En arribar al campament i aprofitatnt que En Rafa1 estava parlant en anglés amb Tinker Juarez, em vaig aillar, vaig meditar una estona i vaig respirar profundament mirant de veure les coses positivament!! La 1ª etapa l´haviem passat prou bé tot i les grans dunes i els continuos passos d´oueds plens de sorra... em vaig dutxar vaig menjar i vaig anar a descansar, En raffa va arribar i amb gran serenor em va preguntar com estava, li vaig dir que millor i ens vam quedar adormits...L´endamà jo em trobava molt millor i vaig seguir de pensar sempre en positiu!! L´etapa era llarga, plana, desertica amb molta calor i camins desfets pro la vam salvar de nou amb molta dignitat i en arribar ens esperaven els directors de la prova per felicitar a En rafa. En acostar-se un d´ells a mi per donar-me la ma admirat per felicitar-nos per haver acabat la segona etapa el vaig agafar pels hombros el vaig aferrar i li vaig xiuxiuejar a l´orella: "Felix, hem vingut aqui per acabar la prova!!" ja ho crec em va contestar mirant-se a En rafa1!! En rafa1 s´havia guanyat el respecte de l´organització i per sobre tot del reste dels corredors!!! tots s´acostaven admirats preguntant-li cóm s´ho feia per pedalar.... Les dues etapes seguents van ser dantesques 100km la primera amb 1800mts de desnivell, dir-vos que tots els colls els vam pujar pedalant mentre passavem a bons grapats de corredors que pujaven a peu amb la bici al costat admirats de cóm s´ho feia En rafa1 per pedalar en aquelles condicions. Ell els i contestava amb sencillesa, cortesia i simpatia: "tengo que pedalear forzosamente porque me falta una pierna i no puedo caminar si me bajo de la bici....!!!" impressionant, jo que en les pujades em quedava radere d´ell observava atonits als ciclistes-caminaires alguns despotricant de.... altres fent-li fotos i als que els hi quedava algo de forces l´animaven dient-li que era el seu idol...! Vam patir de valent pro essent els últims kilómetres de l´etapa en baixada vam plorar d´alegria veient que hi podiem arribar, jo estaba pletóric veient com estava En rafa1 i ja tenia la motivació al 100x100. Arribada al campament-bivac del 3er dia, portant tot a sobre. sac i roba d´abric. En Félix, ara es ell el que s´acosta a mi, m´agafa pel braç i xiuxiuejant-me ell a l´orella em diu: "raffa que heu d´arribar, per lo que he vist ho podeu fer...!!" S´ens acosten els periodistes de la tele, del diari Marca, d´un diari de Portugal, que el primer dia ens havíen entrevisat per si plegavem pro que veient les prestacions d´en Rafa1, l´esperen cada dia per animar-lo i admirar-lo perque no es creuen alló que veuen. Els corredors en entrar al menjador l´animen i li demostren accions d´apreci i respecte!!!
4at dia l´etapa més llarga de totes les edicions de la titan; 135km i 1400mts de desnivell. Jo estic a tope i molt concentrat perque aquell dia ens juguem arribar i acabar la prova. En rafa1 cóm a bon humà que ès demostra els primers síntomes de feblesa, li pregunto cóm esta i em diu que li ha donat una insolació pro aguanta el tipo!!! Afrontem el nostre repte més preocupant de la Titan; 500mts de desnivell en 4Km de pujada i sense la cama per caminar, forçosament haurem de pujar pedalant, ho aconsegueix només parant per recuperar-se tres vagades!!!No us podeu imaginar cóm observen atonits el reste de titans pujant caminant el desafiament d´en rafa1, meravellòs!!! El que no sabíem era que el pitjor encar estaba per arribar. Regulant la marxa anem fent camí a poc a poc entre un entorn meravellós d´oasis, en rafa1 va molt tocat i cal animar-lo. en arribar al cp3 s´estira i em demana que ens quedem allà una estona descansant perque està esgotat...Em preocupo i li dic que tranquil que descansi. No acabo de dir-li les paraules que sur un control del cotxe esbarat dient-nos que ho sortim ràpid o ja no ens deixes continuar perque creuen que no arribarem en temps a l´arribada,queden 50km que creiem que eren plans i baixada per fer en cuatre hores, ens informen que s´ha de fer un oued ple de grava durant 10km i que la majoria de corredors que han arribat ho han fet emprenyadissims perque els han hagut de fer quasi tots a peu arrossegant la bici!! Ens mirem amb en raffa i jo decebut penso, em patit més de tres quarts de la titan per quedar-nos aqui tirats? em giro emprenyat per dir-li a En rafa1 que s´aixequi que sortim i veig estorat com s´allunya pedalant i cridant-me:"vamos raffa que hay que llegar!!!!(sembla que em sentit el mateix)" Afortunadament la técnica d´en rafa1 es esquisida i entre aixó i que de tant passar corredors les traces han quedat marcades al terra passem molt millor del que ens han dit.... creuem cóm a deu vegades un riu, s´està fen fosc i encara queda una última pujada d´uns tres quilómetres i dos més plans per arribar al campament, per adobar-ho tot cóm no, vent de cara; vamos raffa que no llegamos, jo li contesto, vamos rafa1 que no llegamos, la fatiga està al límit dels nostres cossos maldestres despres de pedalar més de 127km i no i ha manera d´avançar amb el vent, pro les manetes del rellotge si van depressa, "raffa regula que no me queda nada, dime exactamente que km queda i que desnivel porque no puedo más, aixeco el cap esgotat i procupat per en rafa1 i allà al fons vec in jeep de l´organització que ve cap a nosaltres, intueixo que ens veu perque para i dona la volta estiro una mica més el coll i vec les plumes indicadores de l´arribada: vamos rafa1 estamos llegando, animate que se divisa el campamento, com un miracle les forces tornen als nostres cossos i accelarant la marxa ens apropem al campament. A mida que ens acostem tothom que está fent feines al campament, organització, mecànics, fisios, corredors i gent que esta sopant s´acosten increduls a l´arribada i comencen a cridar, xiular i aplaudir, ho han aconseguit, estan arriban, els rafa´s estan arribant!!!! Encara ara s´em posa la pel de gallina veient a en rafa1 arribant a la meta plena de gom a gom i reben tot tipus de felicitacions d´anims aplauidiments, abraçades, fotos, flashos, després de 11 hores i 52 minuts. 7 minuts abans de tancar el control!!! Que us haig de dir.... imagineu-vos l´escena...sencillament no tinc paraules només llàgrimes d´alegria que em cauen damun de l´ordinador mentre escric recordant el moment....Gràcies rafa1 per fer-me viure aquest innovidable i meravellós moment...!! L´endemà 50km finals per arribar a Ouarzazate i festa final!!! Cóm no podía ser d´un altre manera a en Rafa1 li van donar el premi "al espíritu titan"
No vull acabar aquest extens relat sense agraïr-vos tot el suport que em rebut de tots vosaltres i que ens han ajudat a fer realitat el nostre somni. Feuvos-ho vostre!!!! o millor us convido a que viviu aquesta aventura única. Si voleu us acompanyo... la vostra ment i per sobre de tot les vostres emocions us ho agraïràn.
Gràcies de tot cor!!!
Raffa,
Sempre endavant, sempre amunt, sempre més
Tot va començar al 2007 quan vaig tornar de la meva primera participació a la Titan. Sortint els dimarts a fer btt amb En Rafa Llàtser (a partir d´ara Rafa1), li vaig comentar que un dia em faria il.lusió tornar a fer la Titan amb ell. Cóm us imaginareu, es va estar un moment en silenci mirant al terra i al cap d´un moment va aixecar el cap, em va mirar i va dir: "Raffa tú estàs loco!!!" La seva mirada reflexava alhora la il.lusió i la amargura... il.lusió perque algú li havia dit que podía ferla...! amargura perque en aquelles condicions (amb una sola cama) cóm podria ferla...? Segur que aquella dualitat li va quedar remugant al cap durant molt de temps, el qual va aprofitar per anant acumulant kilómetres, molta técnica i sobre tot experiència a sobre la bici. Jo evidentment l´anava observant i de tant en tan, veient la seva ràpida progressió li anava recordant la paraula Titan, que segurament en un principi tenia memoritzada en el fondo de la seva ment però que cada vegada que la sentia li aflorava i guanyava espais en les seves prioritats. Al novembre de 2009 després d´acabar la marxa eutiches i aprofitant que allà van muntar un estan de la Titan per fer promoció de la prova, discretament, mentre jo acababa la ruta llarga ell es va acostar i va demanar als que allà hi havia, casualment (jo no hi crec en la casualitat) el director de la prova, Félix Dot i el director técnic i creador de la ruta, Manu Tejada. En arribar jo em diu:"Raffa tenemos un mes para inscribirnos a la Titan..." Jo sabia que el dia que ès decidís a provar-ho teníem el 90% de la Titan a la butxaca el 10% restant el posaría el destí a les dunes i muntanyes del Marroc... I no ho dic amb prepotencia, conec a En Rafa1 i te el cap ben "moblat" . Quan decideix una cosa és que abans a analitzat els pros i contres...!! Després d´un hivern fred amb entrenos molt selectius, no en quantitat (vam fer uns 1500km en btt) sinó en qualitat treballant alló que crèiem que en les etapes tindríem mes dificultats, la sorra de les dunes amb llargues caminades per la platja llarga de Tarragona, i fortes pujades i pendents pedregoses cóm les de la mina de plom, pujada a la pena, tossal de la baltassana, la bartra, ruta del cister i tantes altres....El 2 de maig de 2010 ens presentem a l´aeroport per sortir rumb a Errachidia, només baixar de l´avió la calor i el vent a demés del desert van ser els embaixadors que ens van rebre i que ens acomapnyarien el reste de dies... Allà em vaig trobar amb vells coneguts que també hi anaven a competir i en dir-lis que hi portava un company que pedalava només amb una cama i que intentariem arribar, em vam transmetre els seus dubtes (aixó no ès cóm el 2007) igual que molts altres que se´l miraven amb molt respecte pro amb cert recel, aquests duren dos dies...Al breafing de benvinguda, les primeres paraules del director de la prova van ser: "Bienvenidos a la edición más larga y más dura de la Titan. Les paraules del director, juntament amb les dels meus vells coneguts i la calor (que a mi essent del nord em costa de païr...) em van provocar un atac de engoixa, per primera vegada vaig sentir i em va pesar la responsabilitat!!! no vaig dormir e tota la nit, em vaig aixecar i anava passejant pel campament pensant en l´embolic en el que havia ficat a En rafa1 i tota la seva familia, pot ser havia infravalorat la prova? pot ser havia extravalorat a En Rafa1? Per primera vegada tanía veritables dubtes.. Per un moment vaig desitjar no ser allí. A l´endamà vaig dissimular a la sortida pro En Rafa1 ja em notava estrany, quasi no li parlava i no l´animava cóm ho feia sovint, ell em anava repetint "Raffa no te conozco" que te pasa? en arribar a l´avituallament 2 al Km 50 vaig explotar, li vaig explicar el problema i em vaig posar a plorar com un nen petit, en només 50Km de carrera el nostre projecte corría greu risc de fracasar i per culpa MEVA!!!! Ell estava pletoric i molt fort mentalment, em transmetia tranquilitat i amb els ànims i caricies dels metges del CP2, em vaig proposar, patint devalent, portar-lo fins el final de la primera etapa i allí buscaría algú conegut que el poguès ajudar si jo plegava. Creieu-me que els ànims que de tot arreu arrivaben, per una vegada semblaven una llosa pesant que encara m´enfonsava i presionava més... Cóm era possible que un cóm jo que estava curtit en mil batalles no podia amb aquella?? La seguretat i tranquilitat que en tot em transmetía En rafa1 juntament amb els missatges que rebia i per sobre de tot manifestant la meva feblesa d´aquells moments en forma de plors, va fer que em desfogués i comencès a pensar en alló de que en els pitjors moments ès quan es demostra cóm som les persones... En arribar al campament i aprofitatnt que En Rafa1 estava parlant en anglés amb Tinker Juarez, em vaig aillar, vaig meditar una estona i vaig respirar profundament mirant de veure les coses positivament!! La 1ª etapa l´haviem passat prou bé tot i les grans dunes i els continuos passos d´oueds plens de sorra... em vaig dutxar vaig menjar i vaig anar a descansar, En raffa va arribar i amb gran serenor em va preguntar com estava, li vaig dir que millor i ens vam quedar adormits...L´endamà jo em trobava molt millor i vaig seguir de pensar sempre en positiu!! L´etapa era llarga, plana, desertica amb molta calor i camins desfets pro la vam salvar de nou amb molta dignitat i en arribar ens esperaven els directors de la prova per felicitar a En rafa. En acostar-se un d´ells a mi per donar-me la ma admirat per felicitar-nos per haver acabat la segona etapa el vaig agafar pels hombros el vaig aferrar i li vaig xiuxiuejar a l´orella: "Felix, hem vingut aqui per acabar la prova!!" ja ho crec em va contestar mirant-se a En rafa1!! En rafa1 s´havia guanyat el respecte de l´organització i per sobre tot del reste dels corredors!!! tots s´acostaven admirats preguntant-li cóm s´ho feia per pedalar.... Les dues etapes seguents van ser dantesques 100km la primera amb 1800mts de desnivell, dir-vos que tots els colls els vam pujar pedalant mentre passavem a bons grapats de corredors que pujaven a peu amb la bici al costat admirats de cóm s´ho feia En rafa1 per pedalar en aquelles condicions. Ell els i contestava amb sencillesa, cortesia i simpatia: "tengo que pedalear forzosamente porque me falta una pierna i no puedo caminar si me bajo de la bici....!!!" impressionant, jo que en les pujades em quedava radere d´ell observava atonits als ciclistes-caminaires alguns despotricant de.... altres fent-li fotos i als que els hi quedava algo de forces l´animaven dient-li que era el seu idol...! Vam patir de valent pro essent els últims kilómetres de l´etapa en baixada vam plorar d´alegria veient que hi podiem arribar, jo estaba pletóric veient com estava En rafa1 i ja tenia la motivació al 100x100. Arribada al campament-bivac del 3er dia, portant tot a sobre. sac i roba d´abric. En Félix, ara es ell el que s´acosta a mi, m´agafa pel braç i xiuxiuejant-me ell a l´orella em diu: "raffa que heu d´arribar, per lo que he vist ho podeu fer...!!" S´ens acosten els periodistes de la tele, del diari Marca, d´un diari de Portugal, que el primer dia ens havíen entrevisat per si plegavem pro que veient les prestacions d´en Rafa1, l´esperen cada dia per animar-lo i admirar-lo perque no es creuen alló que veuen. Els corredors en entrar al menjador l´animen i li demostren accions d´apreci i respecte!!!
4at dia l´etapa més llarga de totes les edicions de la titan; 135km i 1400mts de desnivell. Jo estic a tope i molt concentrat perque aquell dia ens juguem arribar i acabar la prova. En rafa1 cóm a bon humà que ès demostra els primers síntomes de feblesa, li pregunto cóm esta i em diu que li ha donat una insolació pro aguanta el tipo!!! Afrontem el nostre repte més preocupant de la Titan; 500mts de desnivell en 4Km de pujada i sense la cama per caminar, forçosament haurem de pujar pedalant, ho aconsegueix només parant per recuperar-se tres vagades!!!No us podeu imaginar cóm observen atonits el reste de titans pujant caminant el desafiament d´en rafa1, meravellòs!!! El que no sabíem era que el pitjor encar estaba per arribar. Regulant la marxa anem fent camí a poc a poc entre un entorn meravellós d´oasis, en rafa1 va molt tocat i cal animar-lo. en arribar al cp3 s´estira i em demana que ens quedem allà una estona descansant perque està esgotat...Em preocupo i li dic que tranquil que descansi. No acabo de dir-li les paraules que sur un control del cotxe esbarat dient-nos que ho sortim ràpid o ja no ens deixes continuar perque creuen que no arribarem en temps a l´arribada,queden 50km que creiem que eren plans i baixada per fer en cuatre hores, ens informen que s´ha de fer un oued ple de grava durant 10km i que la majoria de corredors que han arribat ho han fet emprenyadissims perque els han hagut de fer quasi tots a peu arrossegant la bici!! Ens mirem amb en raffa i jo decebut penso, em patit més de tres quarts de la titan per quedar-nos aqui tirats? em giro emprenyat per dir-li a En rafa1 que s´aixequi que sortim i veig estorat com s´allunya pedalant i cridant-me:"vamos raffa que hay que llegar!!!!(sembla que em sentit el mateix)" Afortunadament la técnica d´en rafa1 es esquisida i entre aixó i que de tant passar corredors les traces han quedat marcades al terra passem molt millor del que ens han dit.... creuem cóm a deu vegades un riu, s´està fen fosc i encara queda una última pujada d´uns tres quilómetres i dos més plans per arribar al campament, per adobar-ho tot cóm no, vent de cara; vamos raffa que no llegamos, jo li contesto, vamos rafa1 que no llegamos, la fatiga està al límit dels nostres cossos maldestres despres de pedalar més de 127km i no i ha manera d´avançar amb el vent, pro les manetes del rellotge si van depressa, "raffa regula que no me queda nada, dime exactamente que km queda i que desnivel porque no puedo más, aixeco el cap esgotat i procupat per en rafa1 i allà al fons vec in jeep de l´organització que ve cap a nosaltres, intueixo que ens veu perque para i dona la volta estiro una mica més el coll i vec les plumes indicadores de l´arribada: vamos rafa1 estamos llegando, animate que se divisa el campamento, com un miracle les forces tornen als nostres cossos i accelarant la marxa ens apropem al campament. A mida que ens acostem tothom que está fent feines al campament, organització, mecànics, fisios, corredors i gent que esta sopant s´acosten increduls a l´arribada i comencen a cridar, xiular i aplaudir, ho han aconseguit, estan arriban, els rafa´s estan arribant!!!! Encara ara s´em posa la pel de gallina veient a en rafa1 arribant a la meta plena de gom a gom i reben tot tipus de felicitacions d´anims aplauidiments, abraçades, fotos, flashos, després de 11 hores i 52 minuts. 7 minuts abans de tancar el control!!! Que us haig de dir.... imagineu-vos l´escena...sencillament no tinc paraules només llàgrimes d´alegria que em cauen damun de l´ordinador mentre escric recordant el moment....Gràcies rafa1 per fer-me viure aquest innovidable i meravellós moment...!! L´endemà 50km finals per arribar a Ouarzazate i festa final!!! Cóm no podía ser d´un altre manera a en Rafa1 li van donar el premi "al espíritu titan"
No vull acabar aquest extens relat sense agraïr-vos tot el suport que em rebut de tots vosaltres i que ens han ajudat a fer realitat el nostre somni. Feuvos-ho vostre!!!! o millor us convido a que viviu aquesta aventura única. Si voleu us acompanyo... la vostra ment i per sobre de tot les vostres emocions us ho agraïràn.
Gràcies de tot cor!!!
Raffa,
Sempre endavant, sempre amunt, sempre més
 |
| Rafa Llàtser a l'esquerra amb el Rafa Olivier |
Enllaç al vídeo fet per Marca TV
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada