Objectiu assolit, Sub10 a la XV Marxa de resistència Reus-Prades-Reus 2011

Sona el despertador a les 4:30h, que difícil és llevar-se a aquesta hora mare meva, esmorzo i em preparo els últims detalls. Arribo a Reus a les 5:45h encara hi ha poca gent, aprofito per recollir el dorsal i anar a posar-me la vaselina als peus i les tires anti-butllofes, col·locar el dorsal i anar a fer un cafè i pastes que l’organització ha posat a punt per als participants. En aquest moment em trobo a al Ignasi, un company de feina de la meva dona i compartim uns moments de companyia abans de començar. Degut a la massiva afluència de participants ja havia decidit que començaria des de davant i correria un parell de quilòmetres fins que el gruix comencés a disgregar-se, i així ho faig, a les 7 en punt es dona el tret de sortida. Començo a córrer per anar col·locant-me en una bona posició i evitar els colls d’ampolla que es poden formar més endarrere, els masters ja tiren força ràpid i quan veig que estic en una zona bona m’aturo i començo a caminar a un ritme molt ràpid, queden per davant 14 quilòmetres de pujada i cal dosificar esforços.

La sortida que es va omplint de gent

Fins al coll de Batalla la cosa es porta força bé, no hi ha gruix de corredors-caminadors i anem fent a bon ritme, anem corrents algun tram però dosificant molt. Passem el primer control i ens avituallem de forma ràpida, un trosset de síndria i un plàtan i cap amunt. A davant tenim ja la imponent paret que porta a les antenes de la Mussara, quasi 700 metres de desnivell pràcticament “verticals” per un senderó que s’empina molt i van fent ziga-zagues, un tram molt dur i llarg que et fa suar de valent. Un cop quasi hem arribat a les antenes ens trobem un avituallament molt agraït ja que anem forts i a un ritme molt alt, aquí podem menjar un entrepà per agafar forces i quan estic menjant apareix l’Ignasi, Déu ni do com a tirat, està fort el paio i ens ajuntem un bon tram tots dos. Encara queda una bona pujada fins que arribem a les antenes, ja ens trobem a 1000 metres d’alçada i a partir d’aquí tenim una bona pista que va carenejant, pujant i baixant. Aquí m’animo a córrer i deixo a l’Ignasi però ell també es posarà a córrer i ens tornarem a retrobar fins al següent avituallament. Aquí tinc que reposar aigua del camelback, ell no s’atura i va directe a Prades, un cop he posat aigua segueixo cap a Prades. Arribo a Prades al quilòmetre 25 amb un temps sensacional de 4h 15’ tenint en compte que he fet 16 quilòmetres d’autèntica pujada, un ritme molt bo que em porta a una previsió de 8h 30’, fins i tot Sub9, però queda una temuda baixada des del Coll de l’Agustenc molt trencacames. A Prades donen entrepans però no em ve de gust i decideixo menjar fruita i prendre un gel energètic d’alliberació lenta per no decaure en els 30 quilòmetres que em queden per davant.

Fem parada curta i tornem a engegar en direcció a la Febró, aquí trobo el tram més entretingut per córrer de tota la marxa, uns corriols de baixada preciosos on puc córrer jugant amb el terreny i els arbres, m’ho passo excepcional en aquest tram fins al poble de La Febró. Faig parada per posar més vaselina als peus, l’Ignasi no s’atura i segueix endavant. Jo noto que se m’escalfa i de quina manera la base dels dits del peu, no té gaire bona pinta, poso vaselina a dojo i tiro cap a munt, l’última pujada de tota la marxa, ja es comença a notar l’esforç i els quilòmetres acumulats, son 250 metres de desnivell fins tornar a cota 1000, senderó molt dret on no es pot córrer i t’ho has d’agafar amb calma. Un cop a dalt del coll arriba la terrible baixada fins a Vilaplana, tenia molta esperança en poder córrer aquest tram i de fet ho faig una estona saltant de roca en roca, el senderó s’inclina molt i es molt divertit, però de sobte entro en zona ombrívola, la roca es completament molla i foto una relliscada de nassos, em quedo penjat per obra i gràcia d’una branca perfectament col·locada, acabo d’evitar una trompada on no sóc capaç d’avaluar-ne el desenllaç i les conseqüències que se’n podrien haver derivat ja que hagués caigut sobre una fila de roques on hagués pogut prendre mal. A partir d’aquest moment la baixada es fa molt lenta, agafant-se als arbres per no caure, i com no, la por d’una relliscada que ho engegui tot a rodar, és en aquest tram on perdo l’esperança del Sub9, baixar de les 9 hores. De totes maneres el meu objectiu era Sub10 per tant no calia arriscar i seguir endavant poc a poc.

Un cop s’acaba la dura baixada arribem a Vilaplana on trobo un avituallament, començo a sentir un dolor indescriptible als dits dels peus que em portarà cap a un calvari experimentat per qui escriu aquí. Em proposo de treure els mitjons i procedir a la travessar les butllofes amb l’agulla i fil per a que drenin i suportar millor el dolor, però si ho faig el més probable es que fracassi en l’objectiu de Sub10 ja que m’hauré d’aturar una bona estona i he perdut molt de temps a la baixada, en definitiva que decideixo seguir endavant. A partir d’aquest instant, com he dit abans, comença l’infern, queden per davant 15 quilòmetres duríssims, a cada pas que faig sento unes punxades horroroses als peus, després vaig poder comprovar que tenia la menys que apreciable xifra de 7 butllofes, 3 de proporcions gegantines. Van passant els quilòmetres per unes pistes avorrides i pedades a matar, el dolor es descomunal i em venen moltes coses al cap, intento allunyar el dolor pensant en altres coses, eliminant-lo del meu cap però em resulta impossible, em poso a córrer, inicialment sembla que corrents em facin una mica menys de mal però des seguida em torna el dolor. Experimento una baixada psicològica descomunal, penso en retirar-me ja que no puc aguantar el dolor, fins i tot em cauen les llàgrimes i començo a caminar malament cosa que em pot portar a la lesió ja que no poso bé el peu a terra, començo a veure clar que a l’Aleixar, quan faltin 10 quilòmetres, hauré d’abandonar. És en aquell moment quan apareix la veu interior, no pots abandonar a falta de 10 quilòmetres!!! I el sentit comú diu que no segueixis que acabaràs prenent mal, una lluita de sentiments difícils d’explicar, mai ho havia passat tant malament a la meva vida, tinc ganivets als peus, agafo l’Ipod i em poso música de SKA, a veure si m’anima, no ho aconsegueixo i decideixo posar la BSO de Gladiator, una mica de motivació guerrera ja que els 10 quilòmetres finals es presenten com una guerra a mort, com un gladiador al circ romà, no abandonaré, després de tot el que porto fet puc deixar-me anar, he de lluitar.

La música de Gladiator em porta a córrer novament, allunyant la por i portant-me aquella dosi de motivació necessària, apujo el volum i entro a Reus, l’últim pas de control i avituallament, no paro, tinc molt poc marge de temps per aconseguir la Sub10, entrar a Reus em dona moral i força per seguir corrent, travessar per sota el pont les vies de tren i enfilar els últim 500 metres com si fossin l’últim que faré en aquesta vida, últim revolt i ja veig l’arribada i la travesso aconseguint 9 hores i 46 minuts, objectiu assolit!!! Em deixo anar, el dolor torna de nou en la seva màxima expressió i sento una deixadesa brutal, he d’assumir que la guerra s’ha acabat i que dins meu en sóc guanyador, 14 minuts de res per perdre la guerra però l’he guanyada. Em trobo a l’Ignasi, ha arribat 20 minuts abans que jo i també ho ha passat malament al final, m’alegro per ell, ni en somnis es pensava fer Sub10 i ho ha aconseguit, compartim uns moments rememorant la gesta mentre em trec els mitjons i comprovo l’abast del desastre, pagaré car no haver curat les ferides abans però aconseguir el repte comporta esperit de sacrifici i us puc garantir que de sacrifici n’he fet i com mai, el bloc es diu explorant els límits i avui els he tocat i de ben aprop .

Amb el certificat del temps aconseguit a la mà

Com a dades curioses destacar que he perdut en el dia d'avui 3 quilos!!!!, he begut uns 7 litres i mig d'aigua, un tou de cocacola, sindria, platan, entrepà, gels energètics...etc. Ara toca descansar i llepar-se les ferides, la pròxima guerra encara no se on es desenvoluparà, però caldrà pensar ben aviat per a tornar a entrenar i assolir nous reptes i cursar noves guerres contra un mateix.