Passa al contingut principal

Tot fent alpinisme per Goritz, 1er intent del Pico de Marboré 3.248 metres


La pràctica de l’alpinisme atrau a moltes persones cap a la muntanya, algunes s’hi queden enganxades de per vida i altres ja no i tornen mai més. Aquesta pràctica suposa molts patiments i grans esforços físics per assolir els reptes que un es proposa, però per altra banda et compensa i de quina manera de veure paisatges que mai podries veure si no t’hi endinses de ple. I que dir de l’ambient del muntanyencs, de les histories de refugi i del vincle humà que fas amb els companys de cordada, senzillament és excepcional, tot un món d’aventures i desventures que t’enamoren per sempre, ja ho diuen que enganxa i de quina manera.
Una de les coses que més m’agraden de tot és la desconnexió total que fas de la quotidianitat de la vida mateixa, l’esforç de superar-se a un mateix i de donar el màxim a cada pas que fas, són moments inesborrables del disc dur que es diu cervell, i el de l’ànima.
Una de les coses més importants per la pràctica de l’alpinisme o muntanyisme hivernal és la preparació física i mental d’un mateix, aquesta modalitat és molt exigent en tots dos aspectes. No estar en una condició física òptima et pot portar a comprometre la teva seguretat i la dels teus companys de cordada. La preparació mental també et pot comprometre la teva vida, com afrontar passos complicats sense tenir una sang freda i un estat mental excel·lent? I per damunt de tot el saber dir en tot moment “em retiro” quan les coses es poden complicar, un error de decisió pot acabar amb la teva vida i s’ha de saber renunciar tot i que tinguis aquell cim amb el que tant havies somiat just davant teu...a tocar.
L’equip de persones que vam decidir un bon dia anar a fer el Besiberri Sur vam veure com el dia abans de sortir el risc d’allaus a la zona era de 4 sobre 5, una trucada al refugi de Conangles ens feia desistir del pla inicial, havíem de renunciar sense haver sortit encara, però unes trucades oportunes a la zona aragonesa ens donava un bri d’esperança, un nou tres mil ens donava la benvinguda, el Pico de Marboré de 3.248 metres d’alçada, allà el risc d’allaus era baix i la quantitat de neu era inicialment bona, i el més important de tot era que no s’anunciava mal temps, la cosa canviaria però encara no érem conscients.
Admirant les muntanyes cap a on ens dirigim

El divendres doncs, marxàvem l’expedició d’Explorant els Límits, el Josep Maria “Ferreti”, l’altre Josep Maria “Soci”...... el “rizos” per la gent de Broto i un servidor. Marxàvem sense tenir un pla definit del que faríem, durant el llarg viatge decidiríem el pla de ruta. Després de molt xerrar i de molts “tivalis” vam decidir emprendre l’aproximació al refugi de Góritz aquell mateix dia, sortíem molt tard i tindríem de fer el trajecte de nit però d’aquesta manera el dissabte tindríem un marge d’hores ideal per fer cim, fer aproximació i cim el mateix dia era una salvatjada que teníem de evitar, quan vam arribar a la Pradera de Ordesa vam començar a preparar les motxilles, decidir que ens emportàvem per sopar i descartar el màxim de pes possible ja que l’aproximació a Goritz era de més ni menys que 13 quilòmetres de neu i gel, a dins de les motxilles teníem ja apunt les motxilles d’atac que utilitzaríem per fer cim. Un cop acabats els preparatius ens animem mútuament i comencem la travessa fins Góritz.
Preparant-se per la sortida

El Soci
Vam començar a caminar a un bon ritme, amb les ganes d’aquells que inicien una aventura, els frontals il·luminaven el camí marcat per altres com nosaltres, poc a poc ens anàvem trobant més neu i algun pas amb gel que vam superar sense cap dificultat fins que la neu començava a abundar amb més força i vam tenir que calçar-se les raquetes de neu.
El Ferreti



Un pas amb gel que havíem de tentar amb precaució



Posant-se les raquetes
Tot caminant envoltats de la foscor més absoluta

Poc a poc vam arribar a la Vall d’Ordesa, on ens permetíem el luxe d’apagar els frontals i admirar la bellesa del firmament, senzillament espectacular imatge del cel estrellat sense cap contaminació ambiental i lumínica. Però no ens podíem despistar gaire i tornem a engegar el caminar fins que arribem a la famosa Cua de Cavall, sabíem que hi érem pel pont i el soroll de l’aigua perquè no vèiem absolutament res, aquí va tocar calçar-se els grampons no anàvem gaire bé de temps, ens havíem encantat una miqueta però xino i xano vam arribar a las “Clavijas de Soaso”, allà s’ha de grimpar una mica, unes cadenes estratègicament col·locades ens ajudaven a mantenir-se ben agafats, el Soci em va posar una cinta amb un mosquetó que agafada per la motxilla em donaven un punt de seguretat ja que aquest pas és força aeri, tot i que de nit no vèiem absolutament res del pati que teníem a baix.


Las Clavijas de Soaso


Una vegada superades les “Clavijas” ens quedava la que seria la part més dura del trajecte, aquí el vent ja va fer acte de presència bufant fuetejades en contra nostra, vam tenir la sort de poder veure uns ulls verds i brillants enfocant cap a nosaltres, una il·luminació sensacional d’un lot del Ferreti ens descobrí tres “Rebecos” preciosos dalt d’unes roques a tocar nostre, ens miraven com dient “...que hi foten aquí aquests sonats a aquestes intempestives hores”. En aquest punt ens vam adonar compte de que havíem comès un gran error, i tenint en compte que tant el Ferreti com jo mateix som uns obsessionats amb la nutrició dóna que pensar de com en vam ser de rucs, ens vam oblidar de menjar hidrats i ho vam pagar força car, la baixada de glucosa ens va fer baixar el rendiment de forma espectacular i els últims 300 metres fins arribar al refugi es van fer molt durs, aquí és on l’estat mental hi juga un paper molt important, el Soci ja es començava a emprenyar perquè no veia el refugi, les hores acumulades, el cansament i la nul·la nutrició li jugaven una mala passada, uns quants copets d’ànim per seguir endavant fins que al final vam poder veure el refugi i vam agrair aquella visió com si veiéssim a Déu en persona, eren la 1 de la matinada, massa tard per les nostres previsions, hauríem de debatre sobre la taula com afectaria aquest contratemps per el nostre objectiu.


Després de descarregar l’impressionant pes de la nostra motxilla ens assèiem al menjador del refu i per fi menjàvem alguna cosa, vam atacar la nostra despensa i vam decidir que no ens aixecaríem a les 5h com teníem previst perquè fet i no fet ja eren les 2 de la matinada i necessitàvem dormir una mica més, ens llevaríem a les 7h. Això implicava vàries coses, per una banda intentar fer cim i quedar-se al refugi aquell dissabte a dormir amb el qual no podríem fer la via ferrada i l’altra opció era anar fins al Lago Helado que ja era un bon tute i veure allà segons el temps que faríem, era qüestió de consultar-ho amb el coixí.....vam quedar plegats de sobte en un son reparador com feia temps que no dormía.




El dissabte ens vam llevar amb les energies completament renovades, quin goig mirar per la finestra i per fi veure tot el que ens envoltava i no havíem pogut gaudir durant la marxa nocturna del dia anterior!! Vam baixar al menjador i vam donar compte de tot el que ens van posar, quina gana que teníem. Ara ja només era moment d’agafar la motxilla d’atac i calçar-se les raquetes per començar a pujar fins al Lago Helado, bufava un fort vent que ens va fer la guitza i el baròmetre del Ferreti havia baixat de pressió cosa que feia intuir un canvi de temps, mal assumpte per intentar el cim, però animats per les ganes boges de muntanya vam arriar cap amunt.
Pujant amb el refu de testimoni al fons



El Ferreti es va decidir per buscar les pales més inclinades, un paio amb ganes d’apretar-se i jo el segueixo, ja tenia ganes de graus d’inclinació. El Soci per altra banda decideix anar fent ziga-zagues més suaus, a mesura que anàvem pujant el vent anava bufant ratxes cada vegada més fortes que ens obligaven a clavar els bastons i prendre una forma més aerodinàmica per evitar les seves dures envestides, en un moment de glòria per part meva volent enregistrar unes imatges del Soci pujant vaig perdre un guant que em va arrencar el vent de la boca, el pobre va anar rodolant pala avall, menys mal que el Soci va veure a on es va quedar frenat i el vaig poder recuperar al baixar, ara tenia un aspecte força “freaky” amb una mà tapada i l’altra despullada.



Amb la Vall d'Ordesa al fons


Amb el Cilindro de Marboré al fons
El Cilindro de Marboré


Teníem a la nostra esquerra l’imponent Cilindro de Marboré de 3.328 metres d’alçada a tocar, veiem ja el coll a on teníem que arribar però la força del vent era espectacular i ens feia anar força lents a la pujada, només vam poder progressar, havíem tardat dues hores i set minuts per progressar 1,5 quilòmetres i un desnivell de 458 metres positius, estàvem a 2.668 metres d’alçada i teníem de prendre una decisió, renunciar al cim n’era una, el fort vent que bufava, el temps que teníem per fer-lo i que la previsió meteorològica no era bona ja que començàvem a veure formació de núvols amenaçadors ens feia desistir i fer marxa enrere. L’altra opció ja no es podia ni solament contemplar, vam avisar al Soci com vam poder i vam començar el descens cap al refugi. Durant aquests descens i aprofitant les pales amb bona inclinació vam fer pràctica de les tècniques d’auto detenció amb el piolet, sempre va bé practicar quan el moment es oportú. I anar fent que el temps es va anar complicant, de baixada coincidim amb una gent de Madrid que volien fer el Monte Perdido per “la escupidera”, els vam advertir de que no era en absolut una bona idea però allà els vam deixar.





Una vegada al refu vam assaborir uns ous fregits amb pernil que ens van posar les piles per la baixada a la Pradera de Ordesa. Quan estàvem acabant de condicionar la pesada motxilla de travessa van arribar dos dels tres que pujaven al Monte Perdido, es van retirar a temps però van deixar que el tercer company es llancés sòl cap a La Escupidera, quin gran error van cometre deixant un company sol amb aquell temps i més tenint en compte que aquell paio no tenia ni idea de fer auto detenció, anava de pet cap al seu propi funeral, aquestes són les coses que un mai té que fer a la muntanya, no la pots desafiar d’aquesta manera o ho pagues molt car. Al refu vam coincidir amb altres cordades que havien desistit dels seus objectius per els mateixos motius, uns nois de Castelló que intentaven el Monte Perdido i uns altres que no recordo de on eren i que no es van atrevir en un pas delicat a causa del vent.


Amb el neguit de llevar-se l’endemà amb la trista notícia d’un mort al Monte Perdido vam iniciar el descens, ens quedaven 13 quilòmetres per endavant, la baixada de dia la vam fer a millor ritme que el dia anterior, es clar, fa baixada i això es nota. A l’arribar a Las Clavijas de Soaso novament els “Rebecos” ens van regalar una bonica imatge deixant-se acostar força, un cop a Las Clavijas em vaig donar compte de que de dia i de baixada adopta una dimensió més gran i respectuosa, Déu ni do quin pati que hi ha, l’altra alternativa seguint el camí de “Las Zetas” era nul·la, feia poc un company que pujava ens va advertir de que les allaus queien en aquella part i vam baixar per les Clavijas.











Un cop baix vam fer un traguet de vi negre que el Soci portava i vam iniciar el passeig per la Vall d’Ordesa, es va començar a fer fosc i vam arribar finalment a la furgo a les 20h, tot just començava el Barça a jugar i vam anar a celebrar la sortida en un bar de Broto tot veient al Barça. Un cop finalitzat el partit vam anar a veure a l’Amador al Albergue El Último Bucardo i molt amablement ens va donar de sopar i ens va oferir un llit i una dutxa d’aigua calenta que em van fer entrar en un son reparador. L’endemà aniriem a fer una via ferrada i completaríem un cap de setmana intens, de moment portàvem ja 30 quilòmetres d’hivernal i molts més d’emocions.

Gràcies al Soci i al Ferreti per acompanyar-me en aquesta aventura, heu estat uns companys excepcionals.

Per cert, suposem que el sonat que va voler fer el Monte Perdido si o si es devia retirar a temps ja que no hem sentit cap notícia al respecte...... gràcies providència.
Us deixo algún video per a que comproveu per vosaltres mateixos del vent que fotia aquell dia



Comentaris

  1. jajajj.. Tio kin Krack estàs fet de les CRÒniques i muntatges fotogràfics!! De veritat! ET FELICITO!! M´HA AGRADÀT MOGOLLOOOOOOOOOÓN!!!
    A sak paaaaak!!!

    ResponElimina
  2. Faig el que puc, ara m'he fotut un curro de la òstia però estic content de com ha quedat. M'alegro de que t'agradi. Merci company!!! començem a rumiar la propera!!!

    ResponElimina
  3. Per la propera pa i vi i un bon formatge.
    Soci

    ResponElimina
  4. El pa i el vi ja el portàvem....faltava el formatge!!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer ...

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de...

El Besiberri Sud (3017m), el següent repte

La bogeria només ha fet que començar, queda un mes per iniciar l'assalt al Besiberri Sud a 3017m d'alçada en ple hivern, alpinisme invernal, preparar crampons i piolets i sobretot preparar-se a tope. El company d'aventura és el Soci, un paio amb un tou d'experiència al monte i que em guiarà en aquelles coses que francament domino bén poc, però l'aventura té aquest component d'incertesa que la fa tant atractiva. Ens esperen 1600 metres de desnivell positiu i altres 1600 negatius, unes 6 hores per fer cim i moltes il·lusions a la motxilla. Una inoportuna grip m'atura en la meva preparació física, espero solventar-la bén aviat i tornar a posar-me les piles per arribar en plena forma el dia H. Us penjo algunes fotografíes que agafo prestades de la pàgina de Pirineos3000 per a que veieu una mostra del que ens espera el proper 26 de febrer. La propera sessió de fotos serà la nostra si tenim sort!!!!